A l’aguait

Me’n recordo que quan buscava feina em vaig veure obligada a omplir molts tests psicotècnics. M’havien dit que el que busquen en un psicotècnic és que reflecteixi “la normalitat”, una cosa que jo, amb la meva malaltia mental, us podeu imaginar que tenia molta por de no saber reflectir. Malgrat això, tots els psicotècnics per feines de merda (evidentment no parlo de càrrecs directius) acostumen a ser el mateix amb lleugeres variacions. Són tan el mateix que vaig aprendre a fer-lo per reflectir “normalitat”, i com a mínim aquesta etapa de la selecció sempre la vaig passar. No sé si és que tothom la passa o què, però un cop l’has fet més de cinc vegades, ja veus per on van els trets, què és el que volen que contestis, i francament, mai no hi he sabut veure el valor de contestar allò concretament, més que la demostrar que seràs una persona amb poques idees pròpies que sabrà obeir. Cosa que, potser, és més important del que a mi em sembla a l’hora que et donin una feina de merda... Per exemple, sempre et pregunten: “li agrada treballar en equip?”. En realitat volen dir: “li agrada treballar sota les ordres d’una altra persona sense queixar-se?”, perquè, malgrat que sempre et pregunten si t’agrada treballar en equip, jo mai he tingut cap feina en la que realment es treballés en equip; sempre hi algú que mana, i tu, com a bon pringat, obeeixes. I això no és treballar en equip, per més que diguin. Es clar que m’agrada treballar en equip, però mai no es treballa en equip, sempre es treballa sota les ordres “d’algú que pensa”, i que mai et consulta per res; però ells insisteixen en seguir preguntant si t’agrada treballar en equip. Al principi del test sempre hi havia una pregunta que em feia molta gràcia, l’enunciat de la qual deia: “sempre estic a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació”. Evidentment, si contestes que sí, és a dir, que sempre estàs a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació, es pensaran que ets un friki i un paranoic. Has de contestar que tu, com a bona ovella normal, no t’adones dels “intents de propaganda”. Recordo un dia al Versió Rac 1 que hi va anar el presentador del programa de bricolatge Bricomanía. Innocentment, els locutors li van dir que els agradaria veure’l en les "pífies”, que els agradaria veure les escenes en que fa coses malament i no se’n surt, perquè ells a casa la majoria de vegades no se’n surten de fer les coses tal i com diu ell que s’han de fer, però com que al programa tot li surt sempre tan bé! Innocents! Per què un programa com Bricomanía no té la secció “pífies” en que el presentador es clava el martell al peu? Doncs perquè aquest programa és un absolut vehicle de propaganda per els fabricants de tota mena d’eines de bricolatge, i el que els interessa a aquest anunciants és mostrar que fent servir les seves eines tot surt bé a la primera, és a dir, que fent servir aquestes eines no hi haurà "pífies”. Però, us penseu que el presentador ho va confessar, això? I ca! Potser ni tant sols s'ho ha plantejat! És evident que no seria gaire bona propaganda per la serra de vogir que ens volen endossar que la “vogida” no sortís a la primera... Però, jo, que m’he adonat d’aquest “intent de propaganda” en un lloc on ni tan sols els que treballen a la radio ho diuen... sóc friki i paranoica per això? Doncs potser sí. No fa de bona ovella. Un altre exemple: estic cansada de sentir que el barça paga per dur el nom d’Unicef a la samarreta. Oh, que bo que és el barça que renuncia a guanyar diners per aquest concepte... Com es preocupa per les criatures del món! És que ningú s’ha adonat que les camisetes del barça les patrocina Nike? I no és veritat que Nike – no sé si justificadament o no- té fama d’explotar nens als països asiàtics? Ara em diran que a Nike no l’interessa tenir el seu nom associat al d’Unicef... El barça potser és altruista respecte Unicef, però us asseguro que Nike això ho paga religiosament al Barça. Però es clar, fa molt temps que escolto la radio i no he sentit mai a ningú que ho digués, això... Sóc friki i paranoica per pensar-ho? Potser sí. No fa de bona ovella. El que hauria de fer coma bona ciutadana d’aquest món consumista seria comprar-me una camiseta del barça i deixar-me de mandagues... i comprar aquesta serra de vogir amb la que mai t’enganxes els dits, també, es clar.

Arriscar-se

«A mi juicio, el escritor se asemeja realmente a ese atracador que proyecta un robo a costa de indecibles esfuerzos, que durante una noche, en una soledad fatal, fuerza una caja fuerte, sin saber cuánto dinero ni cuántas joyas encontrarà. Sin saber cuál será su botín, arriesga veinte años de cárcel o la deportación y la colonia penitenciaria. Con cada nuevo trabajo, los escritores y poetas arriesgan, a mi parecer, todo lo que han escrito hasta entonces. Es el riesgo de encontrar la caja vacía, de ser sorprendido, de perder los beneficios de todos los robos anteriores. Sin duda, el autor se caracteriza por el hecho de ser quien es, con su estilo, con su filigrana que lo distingue de los demás, con su sello de maestro. Pero la auténtica prueba comienza cuando los otros, los lectores y los críticos, le otorgan ese sello. Entonces, el escribir no siempre significa “no tener otra alternativa”; a veces, puede convertirse en una mera rutina, en una rutina con el sello de maestro, desde luego. Para el atracado experto y para el boxeador experto, cada nuevo atraco, cada nuevo combate es más duro y peligroso que el anterior, pues la inocencia ha desaparecido y su lugar ha sido ocupado por el saber. Lo mismo debería sucederle al escritor, y puedo asegurar que para muchos, en efecto, es así, aunque cuelgue en la biblioteca el diploma de maestría con el sello del gremio. Un artista tiene muchas posibilidades, sólo una le ha sido negada: retirarse, jubilarse. Desconoce el concepto de hora de cierre, aunque sea un gran concepto, un concepto humano, digno de envidia, a no ser que “ya no tenga qué decir”, para siempre o por un período limitado, y decidiera aceptar este hecho como irreversible. Entonces dejaría de ser artista. Es algo que en mí no tiene cabida. Leí una vez, en una reseña cuyo autor he olvidado, que una mujer no puede quedar un poco embarazada; a mi juicio, tampoco se puede ser un poco artista, sea cual fuere la profesión que uno ejerza.

“No tener otra alternativa” es una frase altisonante, pero no he encontrado mejor respuesta a la pregunta de por qué escribo. El arte es una de las pocas posibilidades de vivir y de mantenerse vivo, tanto para aquel que lo ejerce, como para aquel que lo recibe. Nacer y morir, y todo ocurre entre estos dos extremos, no pueden convertirse en rutina; tampoco el arte lo puede. Sin duda, existen personas que llevan una vida rutinaria. Hay artistas, maestros, que se han convertido en meros rutinarios; sin confesarlo a los otros ni a sí mismos, han dejado de ser artistas. No es haciendo algo mal como uno deja de ser artista; uno deja de serlo cuando comienza a temer los riesgos.»


El riesgo de la literatura, 1956
Más allá de la literatura
Heinrich Böll

Unes gotetes de cinisme per esmorzar

Mai no he estat a Nord Amèrica, però sé que allà la gent tracta quotidianament amb armes. També sé que els nord americans per regla general respecten escrupolosament els límits de velocitat establerts per la llei a la carretera. Us recordeu de A cor obert? allà tots els qui entraven a urgències ho feien amb una ferida per arma de foc... Visc a Europa i sé que aquí no tenim a casa un armariet per les armes ni l’ensenyem als convidats. També sé que aquí deixem anar la nostra agressivitat a la carretera; els hospitals d’aquí només fan que atendre gent que s’hi ha deixat les costelles... Això, ja sé que és, probablement, una llegenda urbana, una generalització sense sentit, perquè no conec prou bé les estadístiques, i també sé perfectament que hi ha excessos de velocitat a Nord Amèrica i gent que té armes aquí. Però se m’acudeix que l’agressivitat és una cosa humana i que cada poble té la seva particular manera d’expressar-la. I, podríem dir, encara que això sembli una contradicció, que hi ha maneres més civilitzades d’expressar l’agressivitat que d’altres. I que potser, si aquí tinguéssim armes, i la gent és desfogués amb això, no correríem tant a la carretera. Gran solució al problema dels accidents de trànsit, no trobeu?

Capa de fingiment

Avui m’he adonat d’una cosa que no m’ha agradat gaire. Jo sempre havia pensat que els que es tenyeixen afegeixen una capa de fingiment a la seva personalitat, que no es mostren tal i com són en realitat. Sobretot els homes grans tenyits no m’agraden gens. Això de la capa de fingiment també ho pensava de les dones que es fan la permanent: els rissos són una mentida! Per no parlar de la gent que es pinta la cara amb maquillatge... Però, ves per on, m’he adonat que jo, per tenir els cabells llisos, faig servir un xampú amb “efecte gloss”. Això vol dir que molls els cabells s’encartonen, i quan es pentinen són perfectament llisos... (Com diu la propaganda, és “tecnologia pels teus cabells...”) Se m’ha acudit que això també és un afait! Allò que jo tan detesto... Jo també faig trampes, jo també afegeixo una capa de fingiment a la meva imatge! Els meus cabells no són ni llisos ni arrissats, estan en terra de ningú, però tiren més a llisos que a arrissats, i si faig servir aquest producte ningú s’adona que el llis no és natural; però els meus cabells no són de tan perfectament llisos com sembla amb aquest xampú... Estic horroritzada d’haver descobert això de mi mateixa... jo que voldria ser natural i simple com una margarida! I mira!

Però també m’adono que, moltes vegades, més que una capa de fingiment, aquests afaits són una capa de protecció contra les hostilitats del món... I això, perquè no, modifica la meva intransigència cap a la gent que es tenyeix, es fa la permanent o es maquilla. Comprenc que de vegades aquesta capa de fingiment, aquesta capa de protecció, pot ser una necessitat de l’esperit. Sempre he estat molt intransigent amb la gent que menteix, però potser s’ha de tenir en compte què els fa mentir, quina por.

Ho dic seriosament...

Vull cardar amb en Guardiola!

Vida blocaire

Per parlar dels temes relacionats amb el blog, fa poc vaig crear la categoria vida blocaire. La vaig anomenar així perquè m’encanta la paraula “blocaire”. Pel blog en castellà, però, la traducció lògica seria “vida bloguera”, i no m’agrada gens la paraula “bloguera”, sembla un insult tret d’una telenovel·la sud-americana. Per tant, pel blog en castellà la cosa ha quedat en vida internáuta...

Escenificació

Fa uns cinc o sis anys, jo era una gran aficionada a la Fórmula 1. A casa meva no interessava a ningú més i tenia tot el sofà per mi. Llavors, van arribar l’Alonso i la xerinola familiar i va deixar d’agradar-me. Jo vaig viure tots els darrers campionats d’en Schumi. En Schumacher sempre guanyava, però de vegades, el seu segon el deixava passar. Tinc fresca a la memòria la imatge d’en Schumacher alçant la mà del seu segon un cop al podi, després que aquest li hagués cedit el primer lloc. Van dir que eren les ordres d’equip, es a dir, que havia estat l’equip qui li havia fet cedir la victòria. En veure en Schumacher alçant-li el braç, vaig pensar que ell personalment no estava d’acord amb aquestes ordres d’equip, amb aquesta trampa perquè ell guanyés, però que estava obligat a acceptar-ho. Però, al cap d’un temps, quan l’Alonso va tenir problemes amb el seu company d’equip, van revelar que en Schumi tenia signat un contracte en el que exigia ser sempre el primer del seu equip: es a dir, que tenia un contracte segons el que el seu company d’equip sempre li cediria la preferència. (L’Alonso, que només va mirar els calés quan va firmar, és evident que va badar en no demanar el mateix.) Es a dir, que en Schumaker, quan alçava la mà del seu segon que l’havia deixat passar, no estava protestant contra unes ordres d’equip amb les que no estava d’acord, ja que era ell mateix qui exigia allò per contracte: el que estava fent era fer l’hipòcrita! Quina barra. Però, és així com s’ha de ser: en un món tan competitiu, allò és la llei de la selva i és aquesta mena de gent la que triomfa; la que, per damunt de tot, mira pels seus propis interessos. No diré que el que va fer en Schumacher estigui malament: no ho està. Només que quan vaig veure que alçava el braç al seu company em vaig pensar que les coses eren d’una manera i en realitat eren d’una altra molt diferent...

Paleta

Abans escrivia els posts a mà, i els passava en net a l’ordinador. El fet de fer molts esborranys produïa uns textos bastant depurats. Ara, però, se m’acudeix un post, i em llanço directament sobre el teclat. També faig esborranys, però un mata l’altre: més que esborranys són llegides. Podria simplificar i dir que he acabat fent-t’ho així per mandra, però puc crear una resposta alternativa i quedar molt més bé. No és ben bé mandra: és una necessitat de immediatesa, “d’acció” que l’escriptura a mà no me proporciona, perquè requereix més passos i molta més paciència; amb el temps, l’escriptura a mà s’ha convertit en una resistència que he de vèncer. Però, la raó principal és que, si bé l’escriptura a mà va bé per polir detalls, l’acabat de les frases, l’escriptura directa al processador de textos permet “veure” l’estructura del text. D’un cop d’ull la pots capir, perquè sempre són textos curts. És una manera de treballar que potser no poleix tan els detalls, però gràcies a la que t’adones amb més seguretat d’on s’han d’acabar els paràgrafs i on has de posar els punts i coma. Cosa que mai faig bé en l’escriptura a mà, i que als primers post que vaig publicar ja es nota que balla; quan escric a mà el text se’m presenta més aviat com una massa informe i indiferenciada, i és a copia d’esborranys que el vaig desbrossant; el processador de textos permet desbrossar directament. El processador de textos és una gran eina, i tant si es combina amb l’escriptura a mà com si no, una eina poderosa que em permet donar forma que vull expressar amb els matisos que a mi m’agraden. L’equivalent seria la superfície on barreja els colors el pintor.

La cançó de la Gran Muralla

No n’hi ha prou amb sentir-se escollit. També cal sentir-se estimat. Humanament estimat.

L’invent del segle

Una cosa que no he dit mai i que també agraeixo enormement al blog és que m’hagi retirat de pertànyer a la categoria dels pesats que assetgen familiars, amics, coneguts i saludats perquè aquest es llegeixin el que ells, com a bons pesats, han escrit, i que frisen per ensenyar a tothom. Des que tinc la possibilitat de publicar el blog, no he tingut la necessitat d’empipar a ningú més. I això, vulguis o no, és un descans i un alliberament, perquè no és agradable abusar de la paciència de ningú, i tothom té moltes coses per fer i poques opinions literàries a donar. Ara, si algú ho vol llegir sap que tinc el blog i ho pot fer. I, si no ho vol llegir, no passa res, perquè estic segura que algú altre s’ho llegirà. I, el més important: sempre hi haurà algú de bona fe a qui li agradi el que escric. Ja sé que hi pot haver gent que se’n rigui, o que no li agradi, o que no l’interessi. Això ho sé. Però, tenint-t’ho publicat, sempre hi ha la possibilitat que arribi a algú, i el més important, no l’has de perseguir perquè s’ho llegeixi. S’ho llegirà perquè voldrà, no perquè sigui amic teu o perquè no sàpiga com treure-se’t de sobre. Crec que això dels blog realment és un avanç, perquè ja no calen els “amics de l’escriptor” que llegeixen el que escrius, sinó que pots separar entre gent que et llegeix i gent que encara que no et llegeixi són amics teus. Em direu: una persona que et coneix et pot donar la seva opinió sincera, la seva crítica, en canvi un lector internàuta qualsevol no et dóna la seva opinió: m’he adonat que la opinió que et poden donar els altres cara a cara tampoc està lliure de condicionants. Tan parcial i limitada és la opinió d’algú a qui coneixes com la d’algú a qui no veus la cara; es poden atrevir tant poc a dir-te les veritats que necessites tan uns com els altres; de gent que sàpiga realment fer crítiques útils n’hi continua havent molt poca. El que m’interessa de debò és que s’ho llegeixin, tenir audiència (encara que sigui una audiència limitada), algú a qui les meves paraules m’arribin. I el blog és això, és la possibilitat que la gent es llegeixi de bon grat el que escric, sense obligacions, sense fer-ho per quedar bé, i també m’estalvia de veure la rialleta de burla que se’ls pinta a la cara a algunes persones de vegades amb segons què escric. N’estic fermament convençuda, el blog és un gran avanç... Gràcies blog!