Valors

Davant la milionada que s’ha pagat per un futbolista el pare i representant del qual és predicador d’una esglèsia cristiana, un comentarista esportiu diu innocentment que aquest bon home deu haver amagat la Bíblia a l’hora de signar un contracte tan indecent... realment, em sembla que aquest comentarista no ha entés el que és la Bíblia...

Des de la barrera

He escoltat per la radio que, amb la proliferació de l’activitat de fumar porros entre el jovent, precisament els fills dels hippies dels 70 que no ho veuen amb mals ulls, aquesta mainada seran susceptibles de patir trastorns psiquiàtrics greus en el futur, quan siguin grans. Em fa molta gràcia que el “càstig” que espera a aquest infractors de les normes siguin la mateixa malaltia que jo tinc, jo que mai m’he drogat. I no m’he drogat precisament perquè a l’institut estava “a part”; els enrotllats se n’anaven a fumar porros d’amagat, cosa de la que els marginats i els empollons n’estàvem exclosos. Ara, la gent de la meva edat que és enrotllada i té algun calé, va a festes i a discoteques on s’esnifa, es fuma i es prenen pastilles; no són drogaaddictes, són simplement gent enrotllada i integrada a la societat que saben “passar-s’ho bé”. Precisament a mi mai m’han ofert droga perquè ja es veu d’una hora lluny que no estic “en sintonia” amb aquestes coses, que no estic integrada al món que m’envolta. Tampoc es que em pensi que començar a prendre drogues ara, als meus trenta i pocs anys, els hagués d’anar gaire bé a les meves paranoies. (Dic paranoia en el sentit psiquiàtric, no en el sentit de pensament ocurrent amb que es fa servir de vegades “paranoia” a la xarxa.) No n’he pres i no em sap greu no haver-ne pres, no em penso que m’hagi perdut res; només que m’agradaria no tenir per motius genètics la mateixa malaltia que desenvolupa la gent després d’anys d’haver-se estat intoxicant, sense haver-ho fet mai; em sembla una putada, i de les grosses.

Bucle?

És evident que tinc un problema amb la meva addicció a comprar llibres... no és que no els llegeixi, però en compro a molta velocitat, i els llegeixo molt a poc a poc. A més, sospito que tinc una idea una mica massa elevada del que sóc capaç de llegir a la pràctica, tinc una visió idealitzada de mi mateixa com a lectora, voldria abarcar-ho tot i a l’hora de la veritat no m’interessa llegir-ho tot; vull dir que hi ha llibres que, claríssimament, només els he comprat per tenir-los, per posseir-los, perquè en sóc col·leccionista... Penso que els hauria de llegir, però... és poc realista pensar que ho faré, malgrat que els llibres t’esperen. Necessito comprar llibres per a un àpat de set plats amb entrant, postres i ressopó i en canvi llegeixo com un menú degustació de racions minúscules... El més bo del cas és que, desesperada, he intentat buscar a internet informació sobre l’addicció a comprar llibres i... m’ha sortit el meu propi blog...

Per a ortografia i degustació

L’ortografia no fa el talent, però això ho deia un que no tenia talent i que a més feia moooltes faltes...

Fins que no es “demostri” el contrari

Si una persona és al carrer tirant –posem un exemple a l’atzar- aneguets de goma, i no hi ha ningú més que tiri aneguets de goma, i a mi em buida un ull un aneguet de goma, representa que jo haig de respectar la presumpció d’innocència del qui tirava aneguets de goma? Es que a mi aquestes argúcies legals em desconcerten, francament... (Perquè és això el que he sentit per la radio: que s’ha de respectar la “presumpció d’innocència” dels que tiren aneguets de goma!)

Anar al trot abans d’anar al galop

No sé què pot semblar el meu desig de no publicar peti qui peti. Potser sembli que no sóc ambiciosa, quan és justament el contrari. Una vegada vaig llegir que, per un autor no consagrat, el més difícil no és publicar un primer llibre: el realment difícil és publicar el segon o el tercer! (Sobretot si els primers no han tingut èxit.) No voldria per res del món que em passes això: publicar una merdeta peti qui peti només per poder dir “he publicat” i quedar-me encallada aquí per sempre més. Quan publiqui, vull estar segura que ho faig perquè el que he escrit s’ho val, i una persona que hi entén ha decidit arriscar-hi els seus diners pensant que els podrà recuperar, o sinó pensant en el prestigi que això li donarà, i que això sigui veritat i que hi hagi una possibilitat real d’èxit literari basada en la qualitat del que he escrit, no en els meus encants personals. (Que ja sé que són molts i variats, començant per la meva llarga cabellera ros platí natural... Sé el que deus estar pensant: té una llarga cabellera ros platí natural i no publica? Doncs sí, ja veus, tinc una llarga cabellera ros platí natural (sic) i no publico... quines coses, eh?) I que l’editor que hagi apostat pels meus escrits una vegada ho pugui tornar a fer més vegades per que la primera cosa que vaig publicar no la vaig publicar quan no estava preparada per fer-ho. No crec que s’hagi de tenir pressa a publicar, i més quan, avui en dia, amb això dels blogs, es poden desfogar moltes urgències comunicatives. Del que s’ha de tenir pressa és d’aprendre a escriure bé, i això és una cosa que s’aprèn sense presses...

(Avís per a despistats: no refiar-se massa d'això de la “llarga cabellera ros platí natural” a l’hora de reconèixer-me... es tracta d’un recurs literari!)

Indignació i consideració

Que què en penso d’aquest text que he publicat? És un text que, encara que m’hagi impactat, no m’ha sorprès. Era d’imaginar que molts llibres es parien així, ja m’ho va dir un comentarista del blog fa temps... Són llibres que, com els llibres de Sant Jordi, estan pensats expressament per gent que no llegeix... Com a mínim puc dir amb orgull que jo no compro llibres d’aquest... I no és que ho sàpiga: “mira, aquest llibre ha estat fet així”. No. És que sé qui són els autors que no ho fan així. Pel camí pot ser que en perdi algun que val la pena i que se m’escapa, es clar, però mai m’enllaussaran un llibre per “gent que no llegeix”. (Com a mínim de ficció, perquè ara mateix recordo que em vaig comprar el llibre d’en Bassat, i...) I no dic que no sigui legítim que existeixin aquest llibres; al cap i a la fi, perquè aquest són un negoci pot haver-hi lloc pels altres, això ja ho he dit moltes vegades. Però, malgrat que sàpiga que si hi són deu ser per alguna cosa, em continuen sulfurant, i trobo que que es facin coses com aquestes és un insult a la intel·ligència dels lectors. Però es fan, i són un negoci. Com a mínim durant uns mesos: no crec que cap llibre d’aquest es pugui convertir en longseller... I estic segura que moltes vegades se’ls han de menjar amb patates... Em sembla que és aquell model de negoci basat en vendre molts exemplars durant un període curt de temps (quan el llibre es novetat) i que ningú n’espera res més. Jo tenia entès que aquest model de negoci es feia amb pastilles per aprimar entre les classes humils als països subdesenvolupats, que es fa molta propaganda i es posa de moda i tothom s’ho compra i quan es veu que no funciona tothom ja s’ho ha comprat. Vindria a ser una cosa així... Sempre m’havia fet por, a mi, això, escriure un llibre i enviar-lo a una editorial i que me’l refessin. Em feia por tant per si consideraven que estava mal escrit com per si consideraven que no era prou “comercial”. Ara amb el blog, això ja no em fa por, perquè publico exactament el que jo vull, amb les meves pròpies limitacions, i tothom sap com escric i fins allà on arribo, o sigui que ja no seria possible per una editorial publicar un text meu “manipulat”. (Es clar que potser hauria de fer que algú em corregís les faltes...) L’ortografia no fa el talent, jo sembla l’havia menystingut, però m’adono que si s’aspira a ser llegible s’ha de tenir cura de la presentació, i la presentació inclou repassar les faltes. Repassar les faltes és una manera de ser educat amb el lector... Però un text sense faltes d’ortografia no és tampoc necessàriament un bon text, encara que té més probabilitats de ser-ho, això s’ha de reconèixer. I a més, a mi també m’agrada més llegir els textos sense faltes. Suposo que el domini aquestes coses constitueixen allò que en diuen “la competència” de l’escriptor. I a mi m’agradaria ser més competent del que sóc en aquest aspecte. Però, en qüestions d’estil, no permeto que ningú s’hi fiqui, per bé que sé que també tinc les meves limitacions, i tot i que més d’una vegada m’han dit que hauria de consultar un corrector d’estil; m’estimo més fer-ho més toscament, però a la meva manera, abans que algú altre hi posi el nas. Ara, una cosa sí que m’ha quedat clara: si el món editorial funciona així, em sembla cada vegada més clar que anar a una editorial amb el meu exemplar sota el braç no és el meu camí, per més que ho hagi fet en el passat. I, una altra cosa, la manera com l’autora en aquest text ha accedit a “publicar” lliga molt amb tot allò que jo vaig explicar dels cursets d’escriptura creativa, que tot es basava en l’amiguisme i en conèixer la gent adequada. (En el “si ets amic meu et puc ajudar”.) Pagant, Sant Pere canta. I és més, sé exactament de qui m’hauria de fer amiga si volgués publicar per sobre de tot. Ja dic, mai no es pot dir d’aquest aigua no en beuré, però de moment aquest no és el meu camí. Per no parlar de que no crec que estigui preparada per publicar res, encara.

Sobre això d'ajuntar lletres

«Conec una història que val la pena d’explicar. Va d’un llibre gruixut i d’una escriventa. L’escriventa, quan encara no es pot considerar com a tal, fa un màster d’escrivència aplicada impartit per gent que remena cireres. Fa coneixences, que per a això paga el quilo que val el màster, i algú d’aquests remenaires de cireres, que treballa en una editorial d’anomenada, li fa una proposta: escriure un llibre.

Som-hi, doncs. Ara bé: el tema, el proposa l’editorial: s’enquadra en un gènere que en el mercat actual té molta tirada. Li fixen l’ambientació, li posen a disposició un equip d’investigació per ordir la trama sense paranys, i li donen un termini de pocs mesos per presentar el que abans se’n deia el manuscrit. Que no es preocupi, on no arribi el talent, hi arribaran els correctors, que no seria la primera vegada que han de rescriure el desideràtum de torn que els cau a les mans.

La futura escriventa, que desconeix l'existència dels pronoms febles i dels punts i comes, però que té una Lucía Etxebarría a dintre a punt d’explotar, fa anys que somia en la seua gran oportunitat. Com també fa anys que es presenta a centenars de concursos amb textos esmenats per les amistats més lletrades, que han hagut de fer mans i mànigues per volatilitzar les carretades de faltes d’ortografia que hi llueixen en tota la seua esplendor. Oh, és que el corrector del word això de l’”em/hem” i del “per que/per què/ perquè” no m’ho ha detectat, tampoc no deu ser tan important.

La noia té empenta, això no se li pot negar, així que accepta els tractes amb les galtes enceses i treballa de sol a sol durant els mesos acordats per parir el llibre gruixut de què parlo. Si hem d’esmentar el tema econòmic, tenim que per tota la feina l’import són mil i tants euros, i els drets de tota la pesca, per a l’editorial. Si té èxit, ja en parlarem. Ja pots tancar la boca.

El cas és que el llibre ja fa uns mesos que volta pels puestos, avui l’he fullejat, i puc afirmar que té punts i comes i pronoms febles. Quan va sortir, recordo que l'editorial li va dedicar una faixa publicitària en un diari que deia una cosa com: l’escriptora revelació de l’any. I tanta revelació: per mi, descobrir com es fan els llibres avui dia a través d'ella, sí que ho ha estat, i de ben sonada.»
oportunitats / Va de llibres / dijous, 6 de desembre de 2007

(extret del blog Registres Particulars)

A l’aguait

Me’n recordo que quan buscava feina em vaig veure obligada a omplir molts tests psicotècnics. M’havien dit que el que busquen en un psicotècnic és que reflecteixi “la normalitat”, una cosa que jo, amb la meva malaltia mental, us podeu imaginar que tenia molta por de no saber reflectir. Malgrat això, tots els psicotècnics per feines de merda (evidentment no parlo de càrrecs directius) acostumen a ser el mateix amb lleugeres variacions. Són tan el mateix que vaig aprendre a fer-lo per reflectir “normalitat”, i com a mínim aquesta etapa de la selecció sempre la vaig passar. No sé si és que tothom la passa o què, però un cop l’has fet més de cinc vegades, ja veus per on van els trets, què és el que volen que contestis, i francament, mai no hi he sabut veure el valor de contestar allò concretament, més que la demostrar que seràs una persona amb poques idees pròpies que sabrà obeir. Cosa que, potser, és més important del que a mi em sembla a l’hora que et donin una feina de merda... Per exemple, sempre et pregunten: “li agrada treballar en equip?”. En realitat volen dir: “li agrada treballar sota les ordres d’una altra persona sense queixar-se?”, perquè, malgrat que sempre et pregunten si t’agrada treballar en equip, jo mai he tingut cap feina en la que realment es treballés en equip; sempre hi algú que mana, i tu, com a bon pringat, obeeixes. I això no és treballar en equip, per més que diguin. Es clar que m’agrada treballar en equip, però mai no es treballa en equip, sempre es treballa sota les ordres “d’algú que pensa”, i que mai et consulta per res; però ells insisteixen en seguir preguntant si t’agrada treballar en equip. Al principi del test sempre hi havia una pregunta que em feia molta gràcia, l’enunciat de la qual deia: “sempre estic a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació”. Evidentment, si contestes que sí, és a dir, que sempre estàs a l’aguait dels intents de propaganda en els mitjans de comunicació, es pensaran que ets un friki i un paranoic. Has de contestar que tu, com a bona ovella normal, no t’adones dels “intents de propaganda”. Recordo un dia al Versió Rac 1 que hi va anar el presentador del programa de bricolatge Bricomanía. Innocentment, els locutors li van dir que els agradaria veure’l en les "pífies”, que els agradaria veure les escenes en que fa coses malament i no se’n surt, perquè ells a casa la majoria de vegades no se’n surten de fer les coses tal i com diu ell que s’han de fer, però com que al programa tot li surt sempre tan bé! Innocents! Per què un programa com Bricomanía no té la secció “pífies” en que el presentador es clava el martell al peu? Doncs perquè aquest programa és un absolut vehicle de propaganda per els fabricants de tota mena d’eines de bricolatge, i el que els interessa a aquest anunciants és mostrar que fent servir les seves eines tot surt bé a la primera, és a dir, que fent servir aquestes eines no hi haurà "pífies”. Però, us penseu que el presentador ho va confessar, això? I ca! Potser ni tant sols s'ho ha plantejat! És evident que no seria gaire bona propaganda per la serra de vogir que ens volen endossar que la “vogida” no sortís a la primera... Però, jo, que m’he adonat d’aquest “intent de propaganda” en un lloc on ni tan sols els que treballen a la radio ho diuen... sóc friki i paranoica per això? Doncs potser sí. No fa de bona ovella. Un altre exemple: estic cansada de sentir que el barça paga per dur el nom d’Unicef a la samarreta. Oh, que bo que és el barça que renuncia a guanyar diners per aquest concepte... Com es preocupa per les criatures del món! És que ningú s’ha adonat que les camisetes del barça les patrocina Nike? I no és veritat que Nike – no sé si justificadament o no- té fama d’explotar nens als països asiàtics? Ara em diran que a Nike no l’interessa tenir el seu nom associat al d’Unicef... El barça potser és altruista respecte Unicef, però us asseguro que Nike això ho paga religiosament al Barça. Però es clar, fa molt temps que escolto la radio i no he sentit mai a ningú que ho digués, això... Sóc friki i paranoica per pensar-ho? Potser sí. No fa de bona ovella. El que hauria de fer coma bona ciutadana d’aquest món consumista seria comprar-me una camiseta del barça i deixar-me de mandagues... i comprar aquesta serra de vogir amb la que mai t’enganxes els dits, també, es clar.

Arriscar-se

«A mi juicio, el escritor se asemeja realmente a ese atracador que proyecta un robo a costa de indecibles esfuerzos, que durante una noche, en una soledad fatal, fuerza una caja fuerte, sin saber cuánto dinero ni cuántas joyas encontrarà. Sin saber cuál será su botín, arriesga veinte años de cárcel o la deportación y la colonia penitenciaria. Con cada nuevo trabajo, los escritores y poetas arriesgan, a mi parecer, todo lo que han escrito hasta entonces. Es el riesgo de encontrar la caja vacía, de ser sorprendido, de perder los beneficios de todos los robos anteriores. Sin duda, el autor se caracteriza por el hecho de ser quien es, con su estilo, con su filigrana que lo distingue de los demás, con su sello de maestro. Pero la auténtica prueba comienza cuando los otros, los lectores y los críticos, le otorgan ese sello. Entonces, el escribir no siempre significa “no tener otra alternativa”; a veces, puede convertirse en una mera rutina, en una rutina con el sello de maestro, desde luego. Para el atracado experto y para el boxeador experto, cada nuevo atraco, cada nuevo combate es más duro y peligroso que el anterior, pues la inocencia ha desaparecido y su lugar ha sido ocupado por el saber. Lo mismo debería sucederle al escritor, y puedo asegurar que para muchos, en efecto, es así, aunque cuelgue en la biblioteca el diploma de maestría con el sello del gremio. Un artista tiene muchas posibilidades, sólo una le ha sido negada: retirarse, jubilarse. Desconoce el concepto de hora de cierre, aunque sea un gran concepto, un concepto humano, digno de envidia, a no ser que “ya no tenga qué decir”, para siempre o por un período limitado, y decidiera aceptar este hecho como irreversible. Entonces dejaría de ser artista. Es algo que en mí no tiene cabida. Leí una vez, en una reseña cuyo autor he olvidado, que una mujer no puede quedar un poco embarazada; a mi juicio, tampoco se puede ser un poco artista, sea cual fuere la profesión que uno ejerza.

“No tener otra alternativa” es una frase altisonante, pero no he encontrado mejor respuesta a la pregunta de por qué escribo. El arte es una de las pocas posibilidades de vivir y de mantenerse vivo, tanto para aquel que lo ejerce, como para aquel que lo recibe. Nacer y morir, y todo ocurre entre estos dos extremos, no pueden convertirse en rutina; tampoco el arte lo puede. Sin duda, existen personas que llevan una vida rutinaria. Hay artistas, maestros, que se han convertido en meros rutinarios; sin confesarlo a los otros ni a sí mismos, han dejado de ser artistas. No es haciendo algo mal como uno deja de ser artista; uno deja de serlo cuando comienza a temer los riesgos.»


El riesgo de la literatura, 1956
Más allá de la literatura
Heinrich Böll