Paradoxes

Em miro els agraïments del llibre que citava d’en Michael Pollan, El detective en el supermercado, i m’adono que no només la idea de fer el llibre no ha estat d’ell, sinó que tot l'ingent i embullat treball de documentació li ha fet una alumna seva. Suposo que aquesta és la mena de manera de fer llibres que jo criticava fa dies en aquest post i aquest, i que jo deia que mai produiria un longseller. Bé, és evident que aquest llibre, de moment, ja és un best-seller, i penso que té moltes possibilitats de ser longseller, per les veritats que deixa anar. Com pot ser? Bé, em sembla que no en sé prou com per respondre a aquesta pregunta. La única explicació que puc apuntar és que aquest bon home sap redactar molt bé sobre materials preexistents. Ell mateix diu que aquest llibre és un esforç de síntesi. Diu algunes coses en les que no estic gens d’acord, però en general té tota la raó, i a més, aconsegueix fer que et miris una llauna de refresc o un paquet de galetes amb uns altres ulls. Fins i tot el pa. Ara, aquest llibre ha estat “planificat” per una sola persona, no sé si per ell o per algun dels seus editors; els detalls de l’execució són els que han estat encarregats a diverses persones. “On no arribi el talent...” Bé, doncs sí, sembla que m’haig d’empassar les meves paraules, sembla que això de fer llibres pel mètode frankenstein (o sigui d’ajuntar trossos) pot funcionar, com a mínim per a no-ficció. Malgrat això, continuo pensant que jo no vull ser aquesta mena d’escriptora. No vull ser la mena d’escriptora a qui una altra persona “planifica” el que ha de redactar. Em vull planificar jo a mi mateixa.