Indignació i consideració

Que què en penso d’aquest text que he publicat? És un text que, encara que m’hagi impactat, no m’ha sorprès. Era d’imaginar que molts llibres es parien així, ja m’ho va dir un comentarista del blog fa temps... Són llibres que, com els llibres de Sant Jordi, estan pensats expressament per gent que no llegeix... Com a mínim puc dir amb orgull que jo no compro llibres d’aquest... I no és que ho sàpiga: “mira, aquest llibre ha estat fet així”. No. És que sé qui són els autors que no ho fan així. Pel camí pot ser que en perdi algun que val la pena i que se m’escapa, es clar, però mai m’enllaussaran un llibre per “gent que no llegeix”. (Com a mínim de ficció, perquè ara mateix recordo que em vaig comprar el llibre d’en Bassat, i...) I no dic que no sigui legítim que existeixin aquest llibres; al cap i a la fi, perquè aquest són un negoci pot haver-hi lloc pels altres, això ja ho he dit moltes vegades. Però, malgrat que sàpiga que si hi són deu ser per alguna cosa, em continuen sulfurant, i trobo que que es facin coses com aquestes és un insult a la intel·ligència dels lectors. Però es fan, i són un negoci. Com a mínim durant uns mesos: no crec que cap llibre d’aquest es pugui convertir en longseller... I estic segura que moltes vegades se’ls han de menjar amb patates... Em sembla que és aquell model de negoci basat en vendre molts exemplars durant un període curt de temps (quan el llibre es novetat) i que ningú n’espera res més. Jo tenia entès que aquest model de negoci es feia amb pastilles per aprimar entre les classes humils als països subdesenvolupats, que es fa molta propaganda i es posa de moda i tothom s’ho compra i quan es veu que no funciona tothom ja s’ho ha comprat. Vindria a ser una cosa així... Sempre m’havia fet por, a mi, això, escriure un llibre i enviar-lo a una editorial i que me’l refessin. Em feia por tant per si consideraven que estava mal escrit com per si consideraven que no era prou “comercial”. Ara amb el blog, això ja no em fa por, perquè publico exactament el que jo vull, amb les meves pròpies limitacions, i tothom sap com escric i fins allà on arribo, o sigui que ja no seria possible per una editorial publicar un text meu “manipulat”. (Es clar que potser hauria de fer que algú em corregís les faltes...) L’ortografia no fa el talent, jo sembla l’havia menystingut, però m’adono que si s’aspira a ser llegible s’ha de tenir cura de la presentació, i la presentació inclou repassar les faltes. Repassar les faltes és una manera de ser educat amb el lector... Però un text sense faltes d’ortografia no és tampoc necessàriament un bon text, encara que té més probabilitats de ser-ho, això s’ha de reconèixer. I a més, a mi també m’agrada més llegir els textos sense faltes. Suposo que el domini aquestes coses constitueixen allò que en diuen “la competència” de l’escriptor. I a mi m’agradaria ser més competent del que sóc en aquest aspecte. Però, en qüestions d’estil, no permeto que ningú s’hi fiqui, per bé que sé que també tinc les meves limitacions, i tot i que més d’una vegada m’han dit que hauria de consultar un corrector d’estil; m’estimo més fer-ho més toscament, però a la meva manera, abans que algú altre hi posi el nas. Ara, una cosa sí que m’ha quedat clara: si el món editorial funciona així, em sembla cada vegada més clar que anar a una editorial amb el meu exemplar sota el braç no és el meu camí, per més que ho hagi fet en el passat. I, una altra cosa, la manera com l’autora en aquest text ha accedit a “publicar” lliga molt amb tot allò que jo vaig explicar dels cursets d’escriptura creativa, que tot es basava en l’amiguisme i en conèixer la gent adequada. (En el “si ets amic meu et puc ajudar”.) Pagant, Sant Pere canta. I és més, sé exactament de qui m’hauria de fer amiga si volgués publicar per sobre de tot. Ja dic, mai no es pot dir d’aquest aigua no en beuré, però de moment aquest no és el meu camí. Per no parlar de que no crec que estigui preparada per publicar res, encara.