Mea culpa

M’adono que ahir vaig fer un parell de consideracions sobre dues escriptores: que si una fa uns poemes “igual de dolents”, que si a l’altra “li falta grau”... Em sembla que tenir mala llet no és el mateix que ser una bona crítica literària, per tant us prego que no em feu gaire cas quan em posi a jutjar per sobre l’espatlla obres contemporànies, perquè no en tinc ni la més remota idea. Escric, i per tant tinc pretensions de saber-ne alguna cosa, però no puc omplir aquella casella que hi havia als qüestionaris escolars i que deia “justifica la teva resposta” (que era la que més m’agradava contestar). En qüestió de crítica literària, justificar la pròpia resposta és gairebé més difícil que expressa una opinió sincera, o fins i tot que tenir-la. Si treballés en un diari o en una editorial, parlaria bé els autors de “la colla” i diria pestes dels altres, però de moment vaig una mica peix pel que fa als interessos als que em caldria servir per posar-me un plat a taula, o sigui que no sé ben bé de qui he de parlar bé i a qui he de criticar per aconseguir-ho. Escric el que em diu el cor; a favor meu puc dir que les crítiques no són fruit d’un càlcul econòmic o d’un interès, sinó d’una opinió una mica desinformada. (La desinformació també podria ser la raó per la que no sóc en un diari, que no tot es cosa d’interès, també se n’ha de saber una mica...) El poemes són prou bons (i m’agraden) i l’Amélie Nothomb és una escriptora més bona que la mitjana dels escriptors contemporanis, n’estic segura, tot i que no en llegeixo gaires, d’escriptors contemporanis. (Tots els escriptors contemporanis em semblen llet desnatada davant dels llibres que llegeixo normalment.) Suposo que la culpa de que jo sigui tan exigent amb l’obra dels altres la tenen les meves lectures “elevades”. Tan de bo pogués ser tan exigent amb la meva pròpia obra, i igual d’objectiva... Ben segur que no tindria tantes pretensions...