Escriure en femení

Avui he trobat una pàgina amb poemes d’una persona que va ser professora d’escriptura creativa meva. Encara no m’he recuperat. Ha estat un gran impacte el fet que, ella també! tingui un blog!!! (sí, sí, com aquesta que va ser la seva humil alumna!). La veritat és que feia anys que no hi pensava, però hagués estat la darrera persona que m’hagués pensat que es posaria a escriure... gratis! Els poemes continuen sent igual de dolents que els de certa persona a qui m’estimo molt (és només pur narcisisme?), però ella ensenya a escriure novel·les!

Llavors, he llegit un text sobre Amélie Nothomb, una escriptora que vaig descobrir fa poc, i que em va agradar, però no per llegir-ne més d’un llibre, encara que potser reincideixo el dia que necessiti alguna cosa lleugera. És com el xampany: fa molta bombolla, però com a beguda alcohòlica li falta grau. És llet desnatada. Però el que més m’interessa d’aquesta escriptora és que escriu cada dia durant quatre hores... seguides? Jo no escric quatre hores al dia. Vol dir això que mai publicaré res? No sé, jo miro d’abogar per la qualitat, no per la verborrea. De vegades és millor escriure menys i aprofundir més. Vull dir que escriguen durant quatre hores seguides, com a mínim si jo ho fes em passaria, s’aboca molta palla. I s’ha d’anar al gra. Però es clar, ella viu d’escriure i jo no. El dia que em pugui passar quatre hores abocant gra ja seré vella. Diu que el que et fa lliure no són els diners, sinó fer anys. Estic esperant a fer-ne un parell de dotzenes més per dir quatre coses ben dites que fa anys que tinc ganes de dir... però són coses d’aquelles que “després de mi el diluvi”, o sigui que potser que m'esperi a tenir cabells blancs. Tinc 32 anys i encara no tinc cap cabell blanc... hi ha qui diu que si no et surten cabells blancs vol dir que et quedaràs calb... no cal dir que els espero amb candeletes! Tot i que crec que calba també estaria molt guapa. Llavors sí que donaria la campanada!

Dues escriptores publicades (tinc un llibre de cadascuna) que tampoc saben com fer-s’ho perquè algú les estimi... veig que no sóc tan única com això... (és cosa només de dones? – el que passa és que un home no ho confessaria. De fet, elles tampoc ho confessen amb totes les paraules.) Una vegada un element em va dir que les dones (que som el diable) estem molt necessitades d’efecte. Mai havia caigut que això pogués passar a algú més que a mi... parlo poc amb la gent, ja ho sé. Però és que la gent tampoc et diuen aquestes coses. Ni tan sols s’ho diuen a si mateixos. Suposo que en el fons, a tothom li passa. Escriure... buscar l’amor... buscar l’amor... escriure... De fet, és comprensible que hi hagi qui posi el cap al forn. Com a mínim s’hi està calentet...