Natanous

“Hi ha dies d’una bellesa precisa i exacta en que les coses tenen tota la realitat que han de tenir” (i cito de memòria). Es tracta d’un vers de Pessoa que sempre em ve al cap quan sóc feliç. Però altres dies... altres dies, la majoria de dies, no és estrany sentir-me rodar quadrat per aquest món, sentir que no acabo d’encaixar enlloc, sentir que els darrers posts que he escrit són ridículs, i que em fan vergonya. Si ho pogués evitar, no escriuria. Em sento molt incòmode dient segons quines bestieses que em posen en evidencia, com si fos qui sap què i tingues res important a dir! Si ho pogués evitar...

Pessoa també diu que escriure no és una ambició seva, sinó que és la seva manera d’estar sol. Té raó, això ho he comprovat a la meva pròpia pell. Per escriure cal estar sol, però pots triar estar sol i escriure poden estar acompanyat; però, si per força has d’estar sol, escriure acompanya molt. Escriure és la meva manera d’estar sola, però m’adono que molta altra gent abans que jo i molta altra gent després han après a estar sols d’aquesta manera; els llibres que m’acompanyen i habiten la meva solitud són els fruits d’aquesta experiència en tantes altres persones... També van aprendre a estar sols escrivint, i a destil·lar la companyia imaginaria de les paraules com un nèctar.

L’únic que vull dir és que... poder escriure em salva de molt. Però em sembla que ja ho havia dit alguna altra vegada, i segur que no sóc la primera a constatar-ho. Poder escriure em salva, fins i tot de mi mateixa i d’aquest trencanous que tinc al cap i que no descansa mai: les nous, a mi m’agraden amb nata; allò escrit és la polpa amb la nata... però, per aconseguir-lo, m’haig d’empassar moltes cloves amb les seves arestes cantelludes; les arestes cantelludes són la realitat, les paranoies, el món fora de l’escriptura. Les nous, a mi m’agraden amb nata, dolces, però de vegades, massa sovint, el trencanous només escup cloves.