Confessió per a descreguts

He dit –bueno, més ben dit, he insinuat-, doncs he insinuat moltes vegades en aquest blog que són agnòstica, i que a més no crec en l’Església. Però, quan era a l’hospital, després d’haver-me tirat al tren, vaig demanar de confessar-me amb un capellà. (Pel que es veu pels hospitals hi corren capellans que serveixen precisament per això.) Es difícil de justificar una acció així en una persona que representa que no creu.

El cas és que, encara que sigui escèptica, a mi m’han educat dins la religió catòlica, he anat a missa i a doctrina durant molt anys, (m’havien fet confessar moltes vegades), i, encara que faci molts anys d’això (molts i molts), i que jo fos molt jove, suposo que algun pòsit m’ha quedat.

La veritat és que vaig pensar en aquell personatge de la Regenta, que després de passar-se la vida traient les tripes els capellans i menjant carn per Quaresma, demana un capellà al seu llit de mort...

Després de parlar amb el capellà, li vaig dir a la infermera que no m’havia servit, que jo em pensava que em sentiria alleugerida després d’haver-me confessat, i la veritat és que em vaig quedar igual. No em va semblar que el capellà fos una persona que em comprengués ni que sentís cap mena d’empatia pel que m’havia passat, i precisament em va posar una penitència per a descreguts. No em queixo, ell va fer la seva feina. Però precisament aquest és el problema: per ell allò era una rutina, una feina. Era especialista en confessar descreguts que s’espantaven en el moment de la veritat. Però jo no crec que l’actitud cap algú que vol demanar perdó hagi de ser aquesta... vull dir que, encara que algú no cregui massa, si es decideix a fer l’esforç de demanar perdó em penso que es mereix una mica d’entusiasme i d’interès pel que li ha passat...

Em vaig adonar, que, més que demanar perdó, el que volia era explicar-ho a algú que m’entengués i que no em renyés pel que havia fet (aquella ganyota de desaprovació que posava tothom...) Aquella persona no em va servir per això. El cas és que la infermera em va donar la solució: no era el capellà qui m’havia de perdonar, ni ningú exterior a mi; era jo mateixa que ho havia de fer. Era jo qui havia de deixar de posar la ganyota de desaprovació quan em mirava al mirall. Així que m’ho vaig explicar a mi mateixa i no em vaig renyar; i no vaig trigar pas gaire a sentir-me més alleugerida.