Victòries i derrotes

Ara sentia per la radio la derrota de l’espanyol. Una cosa que em crida l’atenció és l’ènfasi que posen els locutors en que això s’ha de tirar endavant, el to aïrat amb que descriuen les carències de l’equip... em sorprèn perquè... es pot parlar així d’un equip que no sigui el barça? Són l’espanyol, per l’amor de déu, a qui l’importa que perdin o que juguin malament... quin dret tenen a posar-hi tant ènfasi? I en canvi, els locutors s’hi deixen les tripes tal i com fa en Puyal parlant del barça... i ho senten de debò, i amb tot el dret, a més...

Això em fa pensar que animar a un equip o un altre és una cosa ben absurda. El mateix que senten els del barça pel seu equip, que es pensen que són els millors del món i que fora del barça no hi ha res, ho pensen els de l’espanyol del seu equip, i m’imagino que també els del madrid i els de cada equip del globus. És el sentiment primitiu que sent un individu pels colors de la seva tribu. Us recordeu de la cançó de Lennon? “Imagina que no hi ha països...” (imagina que no hi ha tribus, i que les tribus no es fan la guerra les unes a les altres...) Estic segura que molta d’aquesta gent que anima el futbol amb tanta passió és capaç de dir que és la seva cançó preferida. Moltes vegades he dubtat que la gent la conegui de debò, la lletra d’aquesta cançó, o que si la coneixen l’hagin comprès... Ara, dir que és la teva cançó preferida queda tan bé... (No és pas la meva. Crec que és una de les cançons més hipòcrites i desconeixedores de la naturalesa humana que s’hagin escrit...)

Vull dir que la prova de que el món avança és que anem substituïnt les guerres entre tribus d’antany per enfrontaments esportius, el futbol ha canalitzat la violència inherent a les masses, l’instint de les tribus humanes de fer-se la guerra... No, no trauré les tripes al futbol. Hi ha llocs al món on encara es barallen entre tribus, sense partit de futbol. Tant de bo a tots els llocs del món ho tinguessin sublimat així, com ho tenim aquí... En el fons, interessar-se pel futbol no és signe d’incultura, sinó de ser bastant civilitzat.