Pobres Go Home

Heu sentit aquesta noticia d’un pseudocientífic que promet aconseguir que visquem 1000 anys? A mi això em sembla el que el meu llibreter en diria un palpadineru... Aquest home aconsegueix fer rajar els diners dels rics oferint-los l’única cosa que un ric no pot comprar: la immortalitat. Ja sé, em direu, ell diu 1000 anys, no ser immortal. Però per algú que en pot viure com a màxim 100, d’anys, 1000 anys no sonen inconscientment com la immortalitat? Perquè, qui us penseu que tindrà accés a viure 1000 anys, si finalment es descobreix la manera? Els pobres de l’Àfrica? Us penseu que ho finançarà la seguretat social? I ara! Qui tindrà accés a viure tants anys seran els rics, que també són els que ara es deixen enredar per finançar aquest senyor. Perquè, per una persona que té diners i poder, què hi ha de més injust que haver-se de morir com un pelacanyes qualsevol? És tan injust! Pobre gent rica, oi? Haver-se de morir com els pobres! En canvi, aquest pseudocientífic s’aprofita d’aquesta humana ambició de perdurar (i de la humana por) que es dóna sobretot en qui ja ho té tot per fer anar endavant la seva empresa i fer-se ric, no d’aquí mil anys, sinó ara! Això sí, serà el més ric del cementiri, perquè cap dels seus experiments el salvarà de patir el mateix destí que tots nosaltres... i no d’aquí mil anys precisament...

PS Com aquells xarlatans medievals que venien l’elixir de l’eterna joventut...