Des dels límits del meu món

Rellegeixo el microconte que vaig escriure ahir i em cau l’ànima als peus: de què parlo? Què faig servir per il·lustrar el que vull dir? Envasos de xampú! Em cau l’ànima als peus perquè m’adono de lo limitat que és el meu món. Aquí es posa en evidencia que sempre m’estic a casa, que no vaig enlloc ni conec a ningú. A mi m’agradaria, per exemple, veure el desert i parlar de la seva immensitat; o estar al mig del mar i no veure terra a l’horitzó, per saber què se sent, però sobretot, per escriure sobre la sensació que es pugui experimentar en un moment així. Això sí que serien textos interessants! I en canvi... Només puc escriure sobre les sensacions que es tenen al hiper-mega-ultra-super ordenar els xampús en una lleixa... En el fons, per complexes que siguin les meves circumstàncies, sóc jo qui ho tria, això, sóc jo qui posa els límits al meu propi món. Circumstàncies complexes o molt senzilles, depenen com es miri, però que són l’excusa que necessito per no traspassar uns límits que em fan sentir segura. Però... em miro el que he escrit i penso... com podré ser mai escriptora si el meu món s’acaba en parlar d’ordenar xampús?