Sempre he pensat que m’agradaria arribar a centenària. Sí, ja ho sé, una mica més i no arribo ni als 25 ni als 30, i moltes vegades he desitjat no fer-ne més. Però, penso, ja que s’ha de viure “per força”, no seria bonic arribar a complir-ne 100?
Avui he sentit per la radio que s’ha mort l’avia més vella del món, amb 115 anys, i que ara la persona més vella del món és una altra avia amb 114. He vist persones centenàries per la televisió. La majoria són dones... fins aquí molt bé, però... us en heu adonat? La majoria són primes i menudes! I els homes centenaris també són prims i menuts! Conclusió: una persona “apersonada” (com sóc jo), pot arribar a centenària? No, es clar, el més probable és que caigui fulminada d’un atac de cor als 50 per culpa de dur una vida sedentària... I tenint en compte que de la meva parentela no n’hi ha cap que hagi passat dels 85... (això el que no s’ha mort del cor...) Doncs res, poques esperances em queden, d’arribar a centenària, francament...
Això sí, totes aquestes persones centenàries que he vist per la televisió i he sentit parlar m’han semblat d’una candidesa extraordinària... Com si visquessin en un món on res no els ha ferit... Això m’ha impressionat. És la bonhomia un altre requisit, o és que per força et tornes així amb l’edat? No diuen que com més vells ens fem més se'ns afinen els defectes?
En fi, centenària o no, procuraré passar el temps que em quedi el més bé que pugui. Em van fer prometre que no ho tornaria a intentar i no ho vaig voler prometre... Vull dir que mai se sap, és millor no comprometre’s, ni en això... Però si m’ho preguntessin ara, em sembla que donaria una resposta diferent.
Avui he sentit per la radio que s’ha mort l’avia més vella del món, amb 115 anys, i que ara la persona més vella del món és una altra avia amb 114. He vist persones centenàries per la televisió. La majoria són dones... fins aquí molt bé, però... us en heu adonat? La majoria són primes i menudes! I els homes centenaris també són prims i menuts! Conclusió: una persona “apersonada” (com sóc jo), pot arribar a centenària? No, es clar, el més probable és que caigui fulminada d’un atac de cor als 50 per culpa de dur una vida sedentària... I tenint en compte que de la meva parentela no n’hi ha cap que hagi passat dels 85... (això el que no s’ha mort del cor...) Doncs res, poques esperances em queden, d’arribar a centenària, francament...
Això sí, totes aquestes persones centenàries que he vist per la televisió i he sentit parlar m’han semblat d’una candidesa extraordinària... Com si visquessin en un món on res no els ha ferit... Això m’ha impressionat. És la bonhomia un altre requisit, o és que per força et tornes així amb l’edat? No diuen que com més vells ens fem més se'ns afinen els defectes?
En fi, centenària o no, procuraré passar el temps que em quedi el més bé que pugui. Em van fer prometre que no ho tornaria a intentar i no ho vaig voler prometre... Vull dir que mai se sap, és millor no comprometre’s, ni en això... Però si m’ho preguntessin ara, em sembla que donaria una resposta diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada