Aquest estiu he estat sentint una sèrie de conferències fetes per poetes, cadascú desgranant la seva poètica. El que més m’ha agradat ha estat escoltar persones per a qui la poesia és una cosa palpitant, real, que viuen i de la que parlen. Ho he fruït molt.
Tots es refereixen a la inspiració, a la poesia, com una cosa que està més enllà de la realitat de cada dia, prosaica i quotidiana. Una màgia. Gràcies a la poesia tenen percepcions que estan més enllà de la realitat, del que la lògica permet explicar. Jo, com a malalta mental, de vegades també tinc percepcions que estan més enllà de la realitat prosaica i quotidiana, del que la lògica permet explicar. Jo vaig al psiquiatra per això, ells són poetes i fan conferencies on la gent els escolta per explicar precisament aquestes percepcions que jo haig d’explicar al psiquiatra perquè estic boja; coses més enllà de la realitat. Com a persona una mica curteta que sóc, no acabo d’entendre on és la diferència, o quina és aquesta realitat fora de la realitat que ells perceben, i que no els fa anar al psiquiatra... És una mena de manera de parlar de la gent culta? Una metàfora? Perquè tots aquest poetes, això sí, estan molt integrats al món i a la societat, tenen amics, donen classes, venen llibres... Ells, com jo, també diuen que perceben coses fora de la realitat, però... què nassos deuen percebre que no entra en contradicció amb una vida “normal”?
En fi, només són quatre pensament que em venen al cap sentint parlar aquestes persones d’una manera tant rimbombant d’una altra realitat, quan en el fons estic segura que viuen en el mateix món que viu tothom, d’una manera més culta, això sí, i que aquesta altra realitat que creuen percebre només és, n'estic segura, una manera de parlar.
Tots es refereixen a la inspiració, a la poesia, com una cosa que està més enllà de la realitat de cada dia, prosaica i quotidiana. Una màgia. Gràcies a la poesia tenen percepcions que estan més enllà de la realitat, del que la lògica permet explicar. Jo, com a malalta mental, de vegades també tinc percepcions que estan més enllà de la realitat prosaica i quotidiana, del que la lògica permet explicar. Jo vaig al psiquiatra per això, ells són poetes i fan conferencies on la gent els escolta per explicar precisament aquestes percepcions que jo haig d’explicar al psiquiatra perquè estic boja; coses més enllà de la realitat. Com a persona una mica curteta que sóc, no acabo d’entendre on és la diferència, o quina és aquesta realitat fora de la realitat que ells perceben, i que no els fa anar al psiquiatra... És una mena de manera de parlar de la gent culta? Una metàfora? Perquè tots aquest poetes, això sí, estan molt integrats al món i a la societat, tenen amics, donen classes, venen llibres... Ells, com jo, també diuen que perceben coses fora de la realitat, però... què nassos deuen percebre que no entra en contradicció amb una vida “normal”?
En fi, només són quatre pensament que em venen al cap sentint parlar aquestes persones d’una manera tant rimbombant d’una altra realitat, quan en el fons estic segura que viuen en el mateix món que viu tothom, d’una manera més culta, això sí, i que aquesta altra realitat que creuen percebre només és, n'estic segura, una manera de parlar.
2 comentaris:
Clarissa, em sembla -i deixa'm ser prosaic- que la realitat té múltiples manifestacions o, dit d'una altra manera, que la realitat existeix en cada interpretació que fem cadascun de nosaltres. Que les interpretacions s'acostin més o menys a la "normalitat" és una qüestió que va més enllà del meu camp de coneixement.
a mi em sembla que es tracta més de l'actitud que tenen davant de la vida que no pas de la manera de percebre la realitat
Publica un comentari a l'entrada