No sé què pot semblar el meu desig de no publicar peti qui peti. Potser sembli que no sóc ambiciosa, quan és justament el contrari. Una vegada vaig llegir que, per un autor no consagrat, el més difícil no és publicar un primer llibre: el realment difícil és publicar el segon o el tercer! (Sobretot si els primers no han tingut èxit.) No voldria per res del món que em passes això: publicar una merdeta peti qui peti només per poder dir “he publicat” i quedar-me encallada aquí per sempre més. Quan publiqui, vull estar segura que ho faig perquè el que he escrit s’ho val, i una persona que hi entén ha decidit arriscar-hi els seus diners pensant que els podrà recuperar, o sinó pensant en el prestigi que això li donarà, i que això sigui veritat i que hi hagi una possibilitat real d’èxit literari basada en la qualitat del que he escrit, no en els meus encants personals. (Que ja sé que són molts i variats, començant per la meva llarga cabellera ros platí natural... Sé el que deus estar pensant: té una llarga cabellera ros platí natural i no publica? Doncs sí, ja veus, tinc una llarga cabellera ros platí natural (sic) i no publico... quines coses, eh?) I que l’editor que hagi apostat pels meus escrits una vegada ho pugui tornar a fer més vegades per que la primera cosa que vaig publicar no la vaig publicar quan no estava preparada per fer-ho. No crec que s’hagi de tenir pressa a publicar, i més quan, avui en dia, amb això dels blogs, es poden desfogar moltes urgències comunicatives. Del que s’ha de tenir pressa és d’aprendre a escriure bé, i això és una cosa que s’aprèn sense presses...
(Avís per a despistats: no refiar-se massa d'això de la “llarga cabellera ros platí natural” a l’hora de reconèixer-me... es tracta d’un recurs literari!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada