divendres, 16 d’octubre de 2009

He dit

Sé que “lo meu” amb els clàssics és espinós, perquè encara que n’he llegit molts, n’hi ha d’altres (i de molt importants) que se m’han entravessat. Com per exemple, Guerra i pau, Memorias de Ultratumba o el Quixot. Vergonya torera m’hauria de fer –i me’n fa- dir que no els he pogut acabar, perquè crec que són llibres que tot bon lector amb unes certes pretensions ha d’haver llegit. Potser més endavant.

Malgrat això, hi un clàssic d’aquests amb fama de pesats que puc dir amb orgull que estic llegint i que m’ha captivat completament: Montaigne i els seus Assaigs. És la pera. Estic segura que hi ha molt acadèmics que es pensen que Montaigne és bo per la manera com coneix la vida dels antics, pels exemples trets del món clàssic que domina com fossin una baralla de cartes. Però això és la vestidura externa dels seus textos, podríem dir. No dic que no sigui valuós, ho és i molt, però no és per això que m’atrau. A Montaigne el trobo bo (molt bo) i interessant (molt interessant) perquè és un home que coneix els altres homes. Coneix a la gent i es coneix a si mateix. Ha observat i coneix a la gent del seu voltant, s’ha observat i es coneix a si mateix. El que em té captivada són les veritats que diu sobre les persones, sobre el gènere humà. (Malgrat que ja sé que jo mateixa vaig dir que no sabia en què consistia la regla d’una dona; però això és anecdòtic.) Deixa anar veritats que són tan vertaderes ara com ho eren quan les escrivia. Continuem sent el mateix animal mig lliure mig sotmès digne de ser observat que érem al seu temps. Aquest home és un geni. He dit.

Un altre clàssic que m’agrada moltíssim és el Decameró, del que ja m’he empassat un terç i continuo. Què dir d’aquest llibre que fa anys que els lectors més assabentats frueixen amb plaer? És picant, és trapella, és satíric. La majoria de contes et deixen amb un somriure de picardia als llavis. Una autèntica delícia per la ment i pels sentits. El seu autor és un geni. He dit.

I Villon. Vaig dir que el seu traductor s’equivocava pensant-se que podria ser amic d’un tipus que era un delinqüent, aviam si un professor universitari es faria amic de gaires delinqüents, en l’actualitat. Rectifico. Després de llegir-lo una mica, jo també voldria ser amiga de Villon: amiga i moltes coses més. Ah l’amor... Aquest no et deixa amb un somriure de picardia als llavis, d’aquest n’acabes la lectura amb ganes de fer-li un petó! Aquest tipus sí que és un geni, una estrella que il·lumina la veritat amb la força d'una supernova. He dit.