Fumant i esperant

Jo no fumo però alguna vegada he tingut una cigarreta entre els dits. La darrera vegada que vaig fumar fou en un sopar de feina, d’aquells tan típics que es fan per Nadal. Un company de feina guapot em va donar foc (ai, aquells dits...) i jo vaig començar a xuclar la cigarreta. Però... aviat em vaig adonar que una companya que fumava, una d’aquestes persones tan mundanes que saben anar pels llocs, em mirava amb una cara de pena... Em vaig adonar que li feia pena perquè jo no sabia fumar, no sabia agafar la cigarreta, no sabia treure el fum. Veia que jo feia el ridícul i li feia llástima, molta llástima. Mai no oblidaré aquella cara. La veritat és que vaig deixar la cigarreta de seguida i no he tornat a fumar mai més. Si no se’n sap no se’n sap, tu, tampoc no cal fer-s’hi mala sang. Però de vegades, quan penjo algun post del que no estic gaire segura, em ve al cap la sensació que vaig tenir amb aquella companya mirant-me amb cara de pena... i penso en les cares dels meus lectors a l’altra banda de la pantalla, cares que no veig. I em pregunto, si els veies les cares, si pogués llegir a les seves cares que estic fent el ridícul publicant al blog segons què... deixaria de fer el blog com vaig deixar el cigarret? O continuaria escrivint malgrat ser conscient que faig el ridícul? L’avantatge és que no ho puc comprovar, i, ulls que no s’hi veuen...