El do de la metàfora

Llegeixo (per fi!) El lector común, de Virgina Woolf. Es tracta d’un llibre que sempre havia volgut llegir, des que era adolescent, però que em sembla que fins ara no han traduït, com a mínim en una traducció al meu abast. Fins i tot m’havia plantejat llegir-lo en anglès, tot i que no ho havia arribat a fer i segurament l’hagués hagut de deixar per massa difícil. Normalment passa bastant temps des que em compro un llibre fins que el llegeixo. I tardo bastant a llegir un llibre. Aquest me l’he empassat sencer la mateixa setmana d’haver-lo comprat. Oh... quin llibre... quina claredat, quina manera d’exposar les idees, quines imatges... té allò que jo en dic “la guspira de Virginia Woolf” i que no sé gaire com definir. Però una cosa és clara: si la seva escriptura perdura és pel seu domini de la metàfora: els burros a la font, Helena de Troia, el cel estrellat... Fa unes metàfores exquisides. Unes metàfores que jo, per més que hi remeni, tinc clar que no faig, que no sé fer, i que no sabré fer mai. Simplement, una cosa com aquesta t’ha de sortir de dins, espontàniament, i a mi no em surt. I és per això que el seu estil perdura, per aquestes metàfores sembrades al seu text que exploten com mines de plaer cada cop que en trepitgem una. I a més, quina claredat... es llegeix tan fàcilment... Allò que em va captivar la primera vegada que vaig llegir un text seu encara hi és. I llavors arrufo una mica el nas, perquè sé que com a persona era una esnob i una harpia... com podia escriure tan bé i ser tan transparent? Però bé, jo no la vaig conèixer ni em va ofendre, o sigui que com fos ella com a persona és una mica igual, lo important són els textos. El darrer text Com hem de llegir un llibre? és simplement genial. Recomana una cosa que jo faig però que mai no havia sentit que recomanessin enlloc: que, a més de llegir un llibre, pensem sobre el llibre, que el païm, que deixem que sedimenti en el nostre esperit com una pluja de respostes. Moltes vegades he dit que jo vaig a poc a poc llegint perquè sento haig de pair el que he llegit... i sé que això sona com una idea rarísima, un idea de tieta excèntrica, en el nostre món d’objectes d’un sol ús, on un llibre pot durar tant com un mocador de paper. Però malgrat que faci això jo no pretenc arribar a aquesta tercera fase que diu ella, la de fer comparacions entre els llibres, i establir categories segons la seva manera de fer, bàsicament perquè me’n manquen molts per llegir, i tampoc tinc clar que en el que em fixo dels llibres sigui en el que es fixava ella, que només tenia una sola literatura, i molt bona, com a camp d’acció (si exceptuem les literatures clàssiques). Vull dir que un lector del nostre temps i del nostre país, en que llegim molta literatura traduïda, primer de tot ja té prou feina a decidir a quin món pertany el llibre que llegeix: si és anglosaxó, si ve d’una llengua minoritària però llunyana, si és dels nostres o dels de més enllà... Es fa molt difícil comparar llibres creats en contextos tan diferents. No m’estranya que ella, comparant llibres parits en el mateix context, en pogués treure molt més profit. A més, entre els nostres n’hi ha molts que pretenen ser del tot inventats, i no reflectir cap món real, i per postres en fan bandera d’això (?), com per exemple novel·les d’autors catalans amb els noms dels personatges en anglès... és per donar un toc xic? Per mi és una aberració. En fi, que això de comparar llibres encara és una assignatura pendent, però per alguna cosa ella era Virginia Woolf i jo... doncs no ho sóc. Però estic llegint molt sobre el tema!