divendres, 2 d’octubre de 2009

El vici de la veritat

En la meva relació amb algunes persones m’he adonat que m’ha interessat molt més saber amb certesa la veritat que m’amagaven (i que en el fons era el que feia possible la nostra relació) que no pas continuar amb l’amistat. És un vici, però trio la veritat a l’amistat. I moltes vegades, com en un recipient amb aigua i oli, en la gent no es barregen ambdues coses... És per això, suposo, que no tinc gaires amics...

5 comentaris:

Clarissa Vaughan ha dit...

ara m'hi he sentit molt reflexada, en això....

pere ha dit...

A mi sembla m'ha semblat més tangible (i si tu vols també estranya, canviant i inexplicable) l'amistat que la veritat.

Clarissa ha dit...

Per això tu tens amics, Pere.

pere ha dit...

És que no som amics? :-)

Clarissa ha dit...

Aquí guanya la teva capacitat de fer i mantenir amics enfront de la meva capacitat d'espantar-los... de totes maneres, jo me referia a amics al món real.