dilluns, 31 d’agost de 2009

Viure de somnis

El meu llibreter m’ho va deixar clar l’altre dia: això que em pensi que les pastilles em bloquegen la imaginació són tonteries meves. Que em pensi que podria ser escriptora és una fantasia més de les provocades per la meva malaltia. És evident que només sóc una aficionada, i que mai no passaré d’aquí. Això de pensar-me que sóc escriptora és una fantasia més de les creades per la meva ment malalta, com quan em pensava que l’Aniset era el meu home (i no ho era, i fins i tot sortia amb una altra noia); ambdues fantasies surten d’allà mateix. Tinc tendència a crear aquesta mena de fantasies. No passaria res si les tingues i no me les cregués, però el problema és que me les crec. Doncs ja ho tinc, això és el que m’haig de creure, aquesta és la realitat: no estic capacitada per ser escriptora ni ho estaré mai. Puc jugar a ser-ho, puc entretenir-me teixint un blog i fent esborranys, però val més que vagi baixant del núvol de pensar que escriure de debò pot esdevenir una realitat algun dia. Que sóc escriptora és una fantasia més de la meva ment malalta, com més aviat ho accepti i visqui a partir d’això, més bé aniré. Que per no ser escriptor no passa res.

2 comentaris:

J. de Zobeida ha dit...

La lectura d'aquest bloc em provoca una sensació inquietant i també em crea una sèrie de dubtes i preguntes que intentaré expressar. Si això que anomenes “la teva malaltia” fos una invenció literària, i atesa la fluïdesa i qualitat de la teva escriptura, aleshores es podria dir que ja ets una bona escriptora per tot això que escrius. Què fa però que en veure-ho només com una sincera lamentació perdi qualitat literària? És que la literatura només pot expressar la veritat mitjançant la mentira? - “Mentida romàntica, veritat novel·lesca”, és el títol d'un bon llibre – És que per ser escriptor és cal tenir la facultat de veure-ho tot des d'una perspectiva necessària? Aleshores podríem dir que aquesta facultat de perspectiva en front la realitat i la imaginació és la qualitat de l'escriptor i al mateix temps un símptoma de salut mental? No ho sabria pas dir, és clar.

Clarissa Vaughan ha dit...

"Però, ¿quin era el camí principal, o més ben dit, quin era l'objectiu? Fugir de la família, del villatge, de la tribu, entendre el món, poder escriure - escriure simplement: no voler ésser un escriptor."

Miquel Bauçà