diumenge, 21 de setembre de 2008

L’àspid d’Alexandria


Un matí més em llevo aviat i espero l’aurora. Aquesta nit he estat llegint Antoni i Cleopatra. M’ha interessat força, tot i que hi ha trossos complicats i els meandres que fa l’acció es poden fer una mica pesats. No l’he acabat d’entendre. No entenc perquè Cleopatra se suïcida per la mort d’Antoni quan ella mateixa és qui l’ha traït... En fi, suposo que és perquè el meu pobre cervellet no està preparat per Shakespeare, i que si en fes una altra lectura potser ho entendria. Una cosa en que em fixo, com a futura escriptora, és que ben dibuixats només hi ha els personatges principals. Que els personatges que els acompanyen només són veus que els donen la rèplica (cada personatge principal té la seva conhort de veus); vull dir que pot semblar que hi ha molts personatges, però en realitat la multiplicitat de veus està molt ordenada segons el personatge principal al que contesten. Antoni, Cèsar i Cleopatra porten la veu cantant, i els altres personatges s’arremolinen entorn seu. Ben dibuixats, de fet, individualitzats, amb veus inconfusibles i no intercanviables, només ho són Antoni i Cleopatra. Les altres veus estan al seu servei, fins i tot la de Cèsar, tot i tenir, com a antagonista, un pes important en l’acció.(Ostres, què bé que m’ha quedat això... tal i com m’expresso sembla que hi entengui! Amb la palica que destil·lo, algú que no en sabes res, de tot això, es podria confondre fàcilment... ) En fi, que crec que es pot aprendre molt de Shakespeare, i el que m’està agradant més és la nitidesa amb que està perfilada l’estructura de les seves obres, tant en aquesta com en les altres que he llegit darrerament, Romeo i Julieta i La tempesta. El moviment dels personatges i la successió de les escenes té alguna cosa de matemàtic, és molt net. Es clar, és Shakespeare, no sé de què em sorprenc! Algú deia que el que sorprèn realment de Shakespeare és que malgrat la quantitat de gent que hi ha pel món dient que és bo, i lo momificat que el tenen els estudiosos, és bo de veritat... Però no és el mateix que t’ho diguin o llegir-ho que adonar-te’n per tu mateixa...