diumenge, 28 de setembre de 2008

Impulsiva conducta cuncursil

Avui, seguint un impuls no clarament justificable, he enviat un microconte per un concurs de la radio. Ha estat un impuls del que m’he penedit de seguida, però ja estava enviat. Això que pels correus electrònics ja enviats no hi hagi un botonet on digui “anul·lar” és ben primitiu... Si guanyo, guanyaré un curset d’escriptura creativa. Jo ja n’he fet de cursos d’aquest, sé el pa que s’hi dóna, i un premi així no m’atrau gens. Diguem que les meves experiències en cursos d’aquest tipus són més aviat insatisfactories. Però dec tenir una mena de necessitat interior de sentir el meu escrit llegit per la radio (quina vergonya!), sinó no entenc com he picat. És que realment ha estat un acte reflex: tenia el conte, tenia l’adreça, tenia l’ordinador engegat... click click... ai ai... És que no n’aprendré mai! A més, no m’agrada presentar-me a concursos perquè llavors no guanyo i em menjo el coco, i realment no val la pena. Quin prestigi té una cosa com aquesta? Cap ni un! Vull dir que si perdo és una frustració, i si guanyo no vol dir res. Encara estic intentant decidir si el que he estudiat és burrologia pura o burrologia aplicada per haver picat en un cosa així.

El primer curs d'escriptura creativa al que em vaig apuntar era presencial, anunciat per la radio amb molta pompa i circumstància (si n’aprendré, a no confiar en els anuncis de la radio!). L’organitzava una escola de la qual tots els professors en ple van fugir a mig curs per fundar una organització competidora. Tant la direcció com els professors sabien des d’abans que comences el curs que allò no anava bé, que no s’entenien i que no podien continuar així, però van anunciar la nova matricula amb tota la pompa i la circumstància perquè s’hi apuntes força gent i llavors tenir la clientela feta per la nova organització que va sortir després de l’escissió. Potser no va ser fet expressament, seria ser molt malpensat, però és així tal i com va anar; el noranta per cent dels alumnes van anar com borregos a apuntar-se al lloc nou, i va ser una jugada mestra, perquè els anuncis els havia pagat l’organització antiga, la que ells deixaven plantada... Em va fer molta ràbia, perquè no només vaig perdre els diners que havia pagat, sinó que vaig ser convidada a tornar a pagar per apuntar-me a la nova organització. Pel que sé, tant la primera organització com la que va sorgir arran d’aquella crisi encara rutllen, i continuen atraient incauts, una de les dues fins i tot amb un cert èxit, perquè un autor d’un conegut best seller va dient que ells (els nous) l’han ajudat a escriure’l. Quina propaganda més bona, eh! A mi no em tornaran a enredar, aquesta bona gent. Que què vaig aprendre en aquell curset interromput a mig curs? Ens van dir que quan escrivíem no érem nosaltres, que l’autor dels nostres textos era un jo inventat, que estàvem creant un personatge. Jo vaig aprendre que l’autor dels meus textos era jo, més autèntica que mai, i que els companys de classe a qui llegia els meus textos, malgrat la doctrina que ens predicaven, no podien deixar d’entendre-ho així. Jo també entenia el mateix dels seus textos. Un escriptor és el seu text, sobretot si el llegeix davant de tothom, i si no ho és malament. Tot i que sé que hi ha molt a discutir sobre això, i que perquè hi ha molt a discutir ells poden anar pel món predicant el contrari. També ens deien que ens havien de buscar un “hermano mayor del alma” que ens llegís els textos i ens dirigís en aquest aspre camí de l’escriptura. Vaig aprendre que una relació com aquesta pot crear un forta dependència emocional que et pot portar a escriure només per a satisfer a aquesta altra persona i no per a satisfer-te a tu mateix. I que a més, si aquesta persona és d’una organització com aquella, això et pot portar a que per postres hagis de pagar. Crec que les relacions que propulsaven entre els aprenents d’escriptors i els jutjadors dels textos es basaven en la dependència emocional, del tipus, jo sóc amic teu i t’elogio, tu escrius bé per tant ets amic meu. El món dels blogs és una mica el mateix, amb l’únic diferència que és gratuït. No dic que no sigui bo que un escriptor es relacioni amb lectors amb experiència i que tenen prou cara com per posar-se a donar un curs d’escriptura creativa com aquell, però crec que s’ha de ser molt madur perquè una crítica o una burla o un desinterès sincer, o un interès passant per caixa, no t’afectin negativament. Em vaig adonar que no era prou madura per entrar en aquest joc d’amiguismes, ni per fer la pilota a qui calia, i que la filosofia que predicava aquella gent de si ets amic meu et puc ajudar no m’agradava gens. A més, no em m’agradava la dinàmica que s’establia entre companys de classe per la qual tu et feies amic de les persones de qui elogiaves els textos, quan crec que no té res a veure que t’agradi el text d’algú amb que vulguis ser amic seu, per més que jo mateixa digui que el text té molt de la persona que hi ha al darrera. El text és fruit de la persona, però en la persona hi ha una mica més que el text. Crec que aquella gent fomentava molt aquesta mena de malentesos. De fet, són els mateixos malentesos que hi ha al món dels blogs, però com que això dels blogs és gratuït no hi estic tan en contra. Però estic segura que ells es pensen que fan una gran feina ensenyant a la gent que té l’escriptura només com a hobby, i que pensarien que jo sóc una primfilada i que no hi ha res en el món de l’escriptura com conèixer la gent adequada que és el que ells propugnen. L’única persona d’entre tots aquells escriptors a qui he llegit de debò va ser la que es va quedar a l’organització antiga, també amb un armari ple d’esquelets pel que fa amistats literàries i dependències emocionals, però que com a mínim sabia de què anava la cosa. Llàstima que les circumstàncies no eren les més adients per fruir de cap classe seva, i que es va posar a saltar-se a la torera tots els seus principis pel que fa a l’ensenyament de l’escriptura només amb l’objectiu de retenir els pocs alumnes que s’havien quedat, cosa que ho va espatllar tot. No és agradable veure algú acorralat que s’esmicola d’aquesta manera, encara que en tingui una mica d’idea.

Després d’aquesta experiència insatisfactoria, vaig picar amb un curset per correspondència, quan encara s’enviaven cartes de paper. Funcionava a base de fotocopies. Vaig aprendre que no havia de presentar els meus escrits a mà, encara que fes bona lletra. Sembla que no, però és una gran cosa. Però no ho vaig aprendre perquè em cridessin l’atenció per presentar els meus escrits a mà. Ho vaig aprendre precisament perquè en aquell curset estava permès!

El tercer curset que vaig fer era a la mateixa organització, però ja per Internet. La professora ens ensabonava indiscriminadament a tots els alumnes. Jo estava molt d’acord que m’ensabonessin a mi, però no veia amb gaire bons ulls que fessin els mateixos elogis a companys meus de classe que a qui jo mai no n’hi hagués fet. Sent així les coses, quin valor podien tenir els elogis que em feien a mi?

També per Internet, vaig fer un altre curs que era just el contrari: el professor era un professor universitari que se sentia molt orgullós de poder predicar la bona nova de l’escriptura a la pobra gent sense estudis. El curs estava al seu nom però el va deixar en mans d’un jovenet que va fugir a mig curs. A mi les fugues a mig curs de professors en cursets d’escriptura als que m’apunto em persegueixen! O és que això és normal en aquest món? L’ínclit professor universitari va trobar un altre jovenet que li fes la feina bruta de corregir els textos de la plebs apuntada al curs. El primer havia fugit, però fins el moment de fer-ho havia fet correccions molt interessants; la segona persona només corregia l’ortografia. Vaig aprendre que jo feia moltes faltes, això sí. Fins llavors havia escrit en castellà i aquella era la primera vegada que presentava textos en català; em va costar un mica adaptar-me. De fet, no m’estranya que el professor universitari es penses que els seus alumnes erem incultes davant la pila d’errors gramaticals que tenien els meus textos, i que encara tenen, tant en llengua com en l’altra. Als altres cursets no s’havien adonat d’això, o, si ho havien fet, no m’ho havien dit mai. Allò realment em va servir. Aquest curs va ser molt curiós, perquè així com en els altres cursos els professors m’havien ensabonat molt i m’havien animat, i els companys de classe s’havien interessat pels meus textos (“en el reino de los ciegos el tuerto es el rey”), aquí pensaven que “no havia de confiar massa en mi mateixa”... Suposo que em van veure amb massa il·lusions per la senzillesa dels textos que presentava. Em va rebentar una mica que no m’ensabonessin, però crec que tot el que vaig aprendre sobre redacció m’ha estat molt útil. Ara, fins i tot el professor de recanvi va acabar el curs deixant textos per corregir. Com em puc confiar en l’opinió experta d’una gent tant informal?

La conclusió és que mai he fet un curset d’escriptura en català en que els professors hagin estat seriosos fins al final, i que els que he fet en castellà m’han ensabonat tan desaforadament que no me'n puc refiar gens; n’estic molt contenta pel que fa a seriositat, però pel que fa a la millora dels meus textos no m’ha servit tal i com jo em pensava que em serviria; no eren com el professor universitari amb el bisturí.

Hi ha un llibre dolentíssim d’en John Garner que entre la quantitat de bestieses que arriba a dir diu una cosa molt encertada: que ningú et pot ajudar a descobrir què està malament en els teus textos, que ho has de descobrir per tu mateix. (Els llibres sobre “com escriure” són una altra de les meves aficions, i malgrat que cap autor m’ha fugit a mig llibre, és un tema que mereixeria un capítol a part.) Potser algun dia parlaré de les meves experiències llegint aquesta mena de llibres, cosa que, com anar a cursets, també he decidit deixar a poc a poc. Com diria aquell, “m’estic quitant” d’aquestes coses.

O sigui que si és pas un curs on en tractin molt malament, on em facin sentir que sóc analfabeta per no redactar bé i fer faltes, i fugint a mig curs, jo no m’hi torno a apuntar. I si guanyo el concurs de la radio, tindré un problema, perquè no sé pas què els diré... Bueno, que llegeixin el post.