dimecres, 23 de setembre de 2009

Vençuda per la revolució i l’imperi

Doncs sí, tinc necessitat de confessar-ho, de deixar-ho clar: no, no vaig acabar les Memorias de Ultratumba, de Chateaubriand. No vaig passar del capítol vint i escaig, quan comença a parlar de Napoleó. Jo llegia tota feliç sobre la seva joventut, i m’agradava molt, però quan vaig saber que algunes coses que deia se les havia inventat... i jo m’ho estava creient al peu de la lletra... aquest va ser el primer cop dur que va rebre la meva concentració. Però el llibre va canviar... La cosa anava bé mentre parlava de manera personal de si mateix, encara que de vegades fes passar bou per bèstia grossa... ara, quan va començar amb tot això del poder, que si Napoleó per aquí, que si se’n va anar a Egipte per allà... i va començar a explicar coses d’ell mateix només en relació amb els càrrecs que ocupava... no ho sé, segurament és perquè jo mai no he tingut ni tindré cap mena de poder i el tema no m’atrau gens... vaig començar a pensar que era un llibre d’història, i a mi la història mai m’ha agradat per llegir-la (encara que estigui excel·lentment escrita). Conclusió: que el llibre em va caure de les mans. Sento que es la mena de lectura que vol una edat i unes certes experiències, i resulta que jo ni tinc aquesta edat ni cap experiència manant... En fi. Que m’ha sabut molt greu, però no l’he pogut acabar. I això que penso que per una persona que li agradi la història o saber coses sobre Napoleó o que tingui afany per dirigir alguna cosa grossa, és un llibre gairebé indispensable. També per algú amb una mica d'ambició com a lector, algú interessat en la bona prosa... Estic segura que el punt on el deixo és la millor part del llibre. A mi m’agrada la bona prosa, però si el tema no m’estira no hi puc fer res per continuar llegint... En fi, que el guardaré per quan sigui gran. Estic segura que llavors serè més capaç d’apreciar-lo.