dimarts, 15 de setembre de 2009

Amb cullera i forquilla

Me’n recordo d’una vegada, al programa d’un famós cuiner, el cuiner agafava pulcrament les croquetes amb la forquilla, però, el convidat, un altre famós cuiner, en un moment en que el presentador es va despistar, va agafar la croqueta amb els dits (cosa que ben segur li havien dit que per la televisió no havia de fer); l’home volia dissimular i el gest d’agafar la croqueta amb els dits va ser digne de ser vist.

Explico això perquè jo, al costat dels altres blocaires, em sento una mica com si estigués agafant la croqueta amb els dits. La majoria de blogs que jo llegeixo són ascètics, pulcres, políticament correctes, positius, donen una imatge de formalitat de la persona que els escriu, estan preocupats per la política i per la llengua, miren les noticies, no diuen res que no hagin de dir i que pugui ferir a gent del seu voltant, no expliquen intimitats que no venen a cuentu d’aquelles que fan envermellir, no fan el ridícul i procuren quedar bé; són sincers, però és una sinceritat “apte”. Jo, en canvi, em sento estranya untant-me els dits explicant les meves misèries (i més que en vull explicar). Sé que una persona “normal” mai no explicaria el que jo explico, ni de la manera que jo ho explico, ni res del que vull explicar, més que res perquè a una persona normal no li passen aquestes coses, i si li passessin tampoc les viuria amb el dramatisme que jo les visc. Una persona normal té una vida sense fissures, i el darrer que farà serà explicar per internet aquestes fissures. Em sento incòmode d’explicar el que explico, tot i que el meu subconscient m’ho exigeix, però encara que crec que no tindria ni suc ni bruc, de vegades m’agradaria ser formal com un columnista de diari, parlar només de temes d’actualitat alients a la meva veritat, en una paraula: menjar-me el blog pulcrament amb la forquilla... Però, per alguna estranya raó, el que realment m’agrada és enfangar-m’hi fins a les orelles...