diumenge, 2 d’agost de 2009

L’aprenentatge protector

Encara que ara ja no m’interessi llegir novel·les, durant tots aquest anys n’he anat acumulant unes quantes que (oh...!): no he tingut temps de llegir encara, abans que em deixés d’agradar llegir novel·les... Però, si les tinc, les hauré de llegir, no pot ser tenir un llibre que no s’hagi llegit (sic)... les vaig comprar pensant sincerament que les llegiria... En conclusió: que he dicidit anar per feina i començar per una que em sembla atractiva: sexe, violència i... sense rock’n’roll, perquè les músiques són altres. (També molt pecaminoses, però, eh?, què us penseu!) I, no m’ho esperava, però de seguida ha explotat. M’interessa, m’interessa. I m’adono de quant feia que no llegia així, estirada per un fil argumental... Llegir poesia i assaig està bé, però l’emoció de continuar llegint per saber “què passarà” que només et pot donar llegir una novel·la que no has llegit abans... això és incomparable. Ai, quan temps feia que no llegia una novel·la que m’agradés així! Com he pogut estar tant temps sense fer-ho? Que desenganyem-nos, el que m’estira d’aquesta novel·la és el sexe i veure com estan descrites les relacions entre els protagonistes... i que està ben escrita i puc aprendre’n coses (de l’estructura i d’expressar un contingut, per exemple la bogeria del personatge femení), encara que per això caldrien més lectures de les que em sembla que estic disposa a fer... Però, per exemple, una cosa que veig amb una lectura simple com la que jo faig: la distribució del material dels capítols. Me’n recordo que quan jo vaig intentar escriure la meva novel·la, a cada capítol canviava d’escena. No ho sabia fer d’altra manera. Intentava imitar un best-seller barat que feia poc que havia llegit i allà les escenes estaven distribuïdes així, sense complicacions. Doncs bé, el meu autor d’ara és capaç d'encadenar diverses escenes en un mateix capítol, conjuminant-les hàbilment. D’acord que es tracta d’un “capítol de transició” que podria semblar un tràmit per col·locar els personatges en un altre lloc (tot i que em començo a adonar que a les bones novel·les no hi ha “capítols de transició”, sinó que cada capítol té la seva raó de ser). Recordo que jo me’n vaig fer un fart, de posar a la meva novel·la “capítols de transició”! Ai ai... Ja veig que en això anava ben equivocada... Un bon text (sigui un microconte o una novel·la) ha d’haver après la lliçó dels anuncis: que no hi ha d’haver res sobrer ni de “transició”, tot el que surt a l’anunci ha d’anar encaminat a potenciar el missatge que et vol transmetre l’anunci: en un anunci del zoo no hi ha de sortir una càmera de fotografiar si no és que anant-t’hi te’n regalen una, per exemple, o si no és que et volen dir que allà podràs fruir fer-la servir. Doncs, encara que el missatge d’una novel·la no estigui encaminat a vendre’t un producte, sí que d'alguna manera et volen transmetre com són aquells personatges (aquest és el seu producte, podríem dir). Per això, fins i tot les escenes que semblen “de transició” ens han d’estar ensenyant com són els personatges i com es relacionen. Això ho fa el meu autor, i això és el que m’estira. Luckacs diu que els personatges de les novel·les són éssers que busquen... mai no ho havia vist tant clarament reflectit en una novel·la, això. Què busquen o què es pensen que busquen... bueno, no ho sabré fins que ho trobin, si és que ho troben, tot i que començo a tenir interessantíssimes teories...

(La novel·la de la que parlo és El cel protector, de Paul Bowles. No ho he dit fins ara no perquè em volgués fer la misteriosa, sinó perquè volia parlar de “la novel·la”, així en abstracte, i no d’aquesta novel·la concreta, encara que aquesta sigui l’exemple concret que ara m’ocupa i d’on he tret la inspiració per escriure el post.)