dimecres, 24 de juny de 2009

Passant de tot, com sempre

Es clar, com que tu passes de tot...” em diu el meu llibreter quan li dic que una persona s’ha de saber estar sola i no fer el que sigui per tenir parella a qualsevol preu... Qualsevol es podria pensar que, el meu llibreter, que ha tingut moltes més parelles que jo, i que totes li han anat malament (i que la que té ara també li anirà malament), creu més en l’amor que jo, que no m’he exposat impunement als fracassos. Són maneres de mirar-ho, però, si no tinc parella, no és perquè no cregui en l’amor, sinó precisament, perquè hi crec. Hi crec molt. D’una manera absorbent i absoluta, potser hi ha qui en diria que malaltissa... Però no crec que un volcà en erupció es pugui ficar dins d’una llauna. També veig que darrerament, en gairebé tots els meus posts, parlo de ser solter o de tenir parella. Segons el meu llibreter (un altre de diferent), si penses molt en el tema és senyal que... de què, exactament? De que penses molt en el tema? M’atreviria a dir que ha estat casualitat, m’agrada teoritzar i donar voltes a les coses, encara que mai no arribi a res pràctic, però tampoc no vull arribar a res pràctic. “No sóc filòsofa”, em va dir una vegada una amistat internáutica. Doncs em fa por que jo sí que ho sóc, per molt que no sé si m’agraden les connotacions amb què deia aquesta paraula. Es veritat, m’agrada donar voltes a les coses, garbellar-les com s’empassa la sorra entre els dits de la mà. Es clar que és un tema en el que penso, i més ara, però no pas més del que hi he pensat sempre, i de la mateixa manera en què hi he pensat sempre. Només que potser mai ho havia expressat així, però no crec que això vulgui dir res diferent del que la meva manera normal d’expressar-ho vol dir. Ho escric als núvols pensant que allò escrit s’esfumarà. És una manera com una altra de no donar-hi importància i d’arrencar el vol de la paraula escrita.