dissabte, 27 de juny de 2009

En roba interior

Això de fondre’s davant l’èxit no és gratuït. Al començament, jo escrivia el blog sense ser gaire conscient que algú podia efectivament llegir-ho. La primera vegada que un blog molt popular que de vegades parla de llibres va parlar del meu blog, i vaig rebre moltes visites (va situar el meu blog al mapa catosfèric, per dir-ho d’alguna manera) em vaig sentir tan observada que vaig somniar que sortia a la terrassa amb roba interior. Va ser molt desagradable. La primera vegada que em vaig entrevistar a mi mateixa, com que encara no era conscient que em llegia ningú, vaig parlar sincerament de tot. La segona vegada, em vaig fer quatre preguntes a les que vaig donar una resposta escueta; no em va sortir dir res més. D’aquest canvi en va tenir la culpa el fet de saber-me llegida... És evident que una no escriu igual si ho fa per una mateixa o si sap que els altres ho han de llegir... I, al començament, passar de ser el meu un blog ignorat a ser conscient que hi havia gent que em llegia, gairebé em va bloquejar... Suposo que l’èxit també pot ser una arma de doble tall.

2 comentaris:

pere ha dit...

I tant que ens condiciona, què m'has de dir! I procurem que l'arma ens talli els menys possible, encara que potser no hauria de ser així... Sempre els dubtes.

Elvira FR ha dit...

Entre donar glaçons als pingüins i sentir-se en roba interior hi ha una diferència gran....