dilluns, 8 de juny de 2009

Des de la barrera

He escoltat per la radio que, amb la proliferació de l’activitat de fumar porros entre el jovent, precisament els fills dels hippies dels 70 que no ho veuen amb mals ulls, aquesta mainada seran susceptibles de patir trastorns psiquiàtrics greus en el futur, quan siguin grans. Em fa molta gràcia que el “càstig” que espera a aquest infractors de les normes siguin la mateixa malaltia que jo tinc, jo que mai m’he drogat. I no m’he drogat precisament perquè a l’institut estava “a part”; els enrotllats se n’anaven a fumar porros d’amagat, cosa de la que els marginats i els empollons n’estàvem exclosos. Ara, la gent de la meva edat que és enrotllada i té algun calé, va a festes i a discoteques on s’esnifa, es fuma i es prenen pastilles; no són drogaaddictes, són simplement gent enrotllada i integrada a la societat que saben “passar-s’ho bé”. Precisament a mi mai m’han ofert droga perquè ja es veu d’una hora lluny que no estic “en sintonia” amb aquestes coses, que no estic integrada al món que m’envolta. Tampoc es que em pensi que començar a prendre drogues ara, als meus trenta i pocs anys, els hagués d’anar gaire bé a les meves paranoies. (Dic paranoia en el sentit psiquiàtric, no en el sentit de pensament ocurrent amb que es fa servir de vegades “paranoia” a la xarxa.) No n’he pres i no em sap greu no haver-ne pres, no em penso que m’hagi perdut res; només que m’agradaria no tenir per motius genètics la mateixa malaltia que desenvolupa la gent després d’anys d’haver-se estat intoxicant, sense haver-ho fet mai; em sembla una putada, i de les grosses.