dijous, 14 de maig de 2009

Horror vacui

_ Bueno, què expliques?
_ Ja veus, anar fent...
_ Una altra vegada escoltant cançons romàntiques al youtube...
_ Sí, mira...
_ I en què penses quan escoltes això?
_ Per començar, en com m’agradaria poder cantar, afinant! Cantar així, a ple pulmó, em fa l’efecte que ha de ser una mica com volar...
_ Hi ha altres coses que proporcionen sensació d’ingravidesa, i no cal saber afinar per practicar-les...
_ Ja comencem... de moment em conformo amb somniar que canto cançons romàntiques...
_ No serà per manca d’ofertes...
_ No, per això no serà... però no queda massa bé dir-ho, oi? Em sembla que val més ser discreta en aquest aspecte...vull dir que tampoc és mèrit meu, una cosa que m’hagi guanyat com es guanya el respecte o com es conquereix la llibertat...
_ La llibertat és conquereix... és bonic això... d’on ho has tret?
_ El que no diu la frase és que l’has de conquerir a costa de tu mateixa, renunciant...
_ Ui, no ens posem transcendentals, que ens coneixem...
_ No em coneixes tant com et penses...
_ Ets tu que no et coneixes a tu mateixa tant com et penses...
_ En el fons, tots som uns il·lustres desconeguts per nosaltres mateixos, encara que passem molt temps sols... Quanta estona dediquem a estar amb nosaltres mateixos, a tenir temps per ser? Recordes a en Joel Fleshmman? En un capítol se n’anava a viure amb els caçadors de llúdrigues que vivien entre el gel i deia que allí s’havia trobat realment a si mateix... però allò era una mica irreal, perquè vivint entre aquella gent per força havia de gastar tanta energia només per assegurar-se el menjar (quatre peixos a la brasa), que realment no sé quan tenia temps per “ser” tal y com ell deia... No podia tenir temps per estar realment sol amb si mateix sense fer res, només pensant, cosa que jo sí que puc fer a casa còmodament...
_ Però això, quedar-se sol amb un mateix, fa una mica de por, oi?
_ La Jill, la blocaire que va amb bici per Alaska, també parla d’això quan, anant en bicicleta, arriba al límit de l’esforç... diu que trobar-se en aquesta situació li va bé per adonar-se de què és important a la seva vida, per posar a part els pensaments subsidiaris... és una mica com quedar-se assegut pensant, només que ella no es pot estar quieta, i arriba al mateix estat després de molt d’esforç, amb les endorfines al màxim... com aquesta gent que va a córrer... Evidentment, asseguda a casa no se’m posa en marxa cap endorfina... i segons com, els pensaments pesen una mica. Suposo que és d’això del que té por la gent a l’hora de quedar-se sols amb si mateixos.
_ Nothern Exposure, Up in Alaska... potser realment, el que necessitaries seria anar-te'n a viure a Alaska...
_ Tenir temps per estar sola també ho puc fer aquí. Què hi ha a Alaska? Grans espais sense gent? No puc dir que no soni temptador, però em fa l’efecte que allà la vida és molt primitiva, que s’ha de lluitar per sobreviure en el sentit més elemental del terme... Em sembla que jo no me’n sortiria, si ja no me’n surto ni aquí. Per començar, allà al vida es fa l’aire lliure, i a mi m’agrada estar-me a casa...
_ Però això és perquè si surts trobes gent, i allà no hi trobaries ningú... només algun altre empanat com tu...
_ Ves a saber, llavors potser tindria por d’estar físicament sola... “horror vacui”, s'anomena, oi? No, m’estimo més que Alaska continuï sent un somni... a més, segur que allí no hi fa tan bon temps com aquí...