Terra de promissió

No fa pas gaire, una persona em tractava de “freak literaria”. La gent que col·leccionen (i llegim) llibres suposo que podríem ser qualificats “d’estranys” o de “molt estranys”. Com a mínim això és el que he anat comprovant a la meva pròpia pell durant tots aquest anys.

Jo, quan estudiava primària, ja col·leccionava llibres, encara que llavors no n’era conscient. Una vegada van venir a casa a fer un treball unes companyes de classe (no dic amigues...). La primera que va arribar, quan va veure els llibres que tenia, es va quedar amb la boca oberta, i jo li vaig explicar amb precisió de cirurgià els exemplars que hi havia a la lleixa, explaiant-me explicant que fins i tot d’uns en tenia la “col·lecció completa” (que no eren més de deu llibres...) El fulgurant resultat va ser que quan van arribar les altres, aquesta companya, amb la veu plena d’enveja, va aconseguir que tothom es burlés de mi i de la meva “col·lecció completa”... Jo, que li havia explicat allò amb tota la meva bona fe, fent-la partícip del secret del tresor! Aquell dia vaig aprendre moltes coses de mi mateixa i dels altres. Sobretot, vaig aprendre que no es bo presumir de tenir una cosa davant d’una altre que no la té.

Uns quants anys més tard, ja a secundaria, un dia acabava de comptar els meus llibres i m’havia adonat que en tenia bastants... No se’m va acudir altra cosa que explicar-ho, i un noi que m’agradava em va dir “els comptes?” amb una expressió a la cara que mai oblidaré, barreja de sorpresa i de fàstic. Es va pensar que estava tarada. Era evident que ell i jo mai arribaríem a res. I sí, jo de tant en tant els compto... (ai ai ai!)

Treballava amb una persona que sé que, si veiés els llibres que tinc, les “possessions materials” de les que sóc propietària, faria d’això immediatament objecte de xafarderia, i d’allò tan típic del “com s’ho fa?”, com si per tenir uns quants llibres hi hagués algun misteri més enllà de no gastar en gaire res més. Només una petita part del que ella es gasta en restaurants, roba, viatges i joies (jo no gasto en res d’això), jo m’ho gasto en llibres, però malgrat això ella continuaria sense entendre perquè jo tinc uns llibres que ella no té, sent com sóc molt més pobre que ella. Va ser espiant les seves reaccions que em vaig adonar que els llibres no només poden ser objecte de burla o d’estranyesa, sinó també de cobdícia, i de rampinya, i que val més no fer vent amb el bistec davant una boca afamada. (Aquesta persona estava afamada de les coses que poguessin tenir els altres: dels diners, les joies, les cases... i perquè no, dels llibres. I no era de cap manera una persona pobre o necessitada; al contrari, portava un gran ritme de vida, i de despesa.) El que aquesta persona que treballava amb mi mai no hagués entès és que acumular llibres és la ocupació d’una vida, una pica que s’omple gota a gota, incessantment, i no una compulsió de les que vas un dia a la botiga i arrambes amb el contingut de tota una lleixa...

Des que volto per Internet, però, he llegit de gent que tenen fins a deu vegades més llibres que jo (se’m menja l’enveja, no cal dir-ho...) Els blogs que parlen de llibres són la terra de promissió dels “freaks literaris”, dels que acumulem llibres, els fem fotografies (sí, sí, també els fotografio...) i fins i tot (tatxan...!): els llegim! Tan de bo ho hagués pogut saber abans, que no era l’única persona que col·leccionava llibres...