Cinisme a la carta

Una vegada, algú em va dir que no parlaria al seu blog de res que pogués fer mal a ningú que ho llegís. Em va semblar una bona norma, d’autèntica bona persona, però jo no l’he aplicada. He escrit coses que ha llegit gent a qui ha fet mal el que jo havia escrit, i ho he escrit conscient de que ho llegirien, i no ho he fet amb una sola persona, només... D’acord, mai no he insultat ningú ni he dit res gaire greu, però si algú et posa una pedra a la sabata no diràs que t’està atacant, i en canvi la pedra et molestarà molt... Eren coses que necessitava dir, i necessitava que les persones a qui ho volia dir ho llegissin. Només així m’he quedat descansada.

No només una vegada a la vida m’ha passat que algú m’ha posat una cançó a través de la lletra de la qual em deia alguna cosa que em feia mal, molt mal. És una de les tortures més refinades que conec, i no m’agradaria que em tornés a passar, encara que per aquestes coses tinc molts números.

Jo mai he posat una cançó d’aquestes a ningú... No, es clar que no: jo escric posts...! Un dels avantatges que té ser creativa (i estar mig boja) és que, quan vull fer mal a algú, puc escriure’m jo mateixa la lletra, no necessito manllevar-la d’una cançó... I puc escriure-la amb les meves pròpia mans com a arma del crim: clic, clic... Amb aquesta possibilitat a l’abast, el cinisme està servit.