dijous, 25 de desembre de 2008

Nadal, un any més

«Un any més, és Nadal, dia de pau i germanor, i s'imposa escriure alguna cosa que no sigui gaire carrinclona. Si crec en el Nadal? Crec en tot el que faci que el món vagi endavant. El consumisme rampant, la publicitat salvatge, són elements que mouen la nostra societat, donen feina a la gent, i en general, aporten benestar i prosperitat. Per això no ho veig com a cosa negativa. A més, el Nadal, amb tot això de comprar-se regals, ens fa aflorar l'instint depredador que tots portem dins, i està bé que el que "cacem" no sigui per nosaltres mateixos, sinó per fer feliç a una altra persona. En el fons, sóc una tótila i m'encanta el Nadal, però també m'agradaria que la prosperitat fos per tothom i no només per una quants escollits d'uns quants països escollits. És bonic tenir la obligació de ser feliç un dia a l'any, encara que sigui una felicitat basada en els baixos instints d'afartar-se i gastar. Però també és obligació estar amb les persones estimades, i això no és un baix instint. Us desitjo a tots que hagueu tingut com a mínim una persona estimada amb qui compartir-ho. (Què, m'ha quedat carrincló? Suposo que és inevitable... Deu ser l'esperit del dia!) Bon Nadal a tothom! »

Això ho vaig escriure l’any passat i encara ho penso. Aquest any estic més trista, però, i m’adono del mateix sense tan d'optimisme. Devia estar contenta quan ho vaig escriure, però no n’era conscient en absolut. Aquest any la felicitat aliena no m’il·lusiona, sinó que em rellisca. Alguns dels programes que fan a la radio per Nadal són per agafar urticària. Ni vull estar contenta, ni m’importen una merda la pau i la germanor. El Nadal és trist sense tu.