Estrany albinisme

De tant en tant em ve al cap la pel·lícula Powder. El protagonista, que tenia una relació amb l’energia desconcertant, patia un albinisme diferenciador que l’havia tingut aïllat en una masia llegint: “Me’ls sé tots de memòria”, va dir a algú, assenyalant la biblioteca. Els llibres, però, no li serviran per enfrontar-se al món. Quan la seva família mor, el noi, que mai ha sortit a l’exterior, és incapaç d’enfrontar-se als cops i sobreviure. L’única sortida per ell és la dissolució en l’energia. La peli em va impressionar, i penso moltes vegades en aquest estrany personatge quan em miro la meva vida amb ulls de falcó. Jo també estic aïllada per un estrany albinisme, mai he hagut de sortir a enfrontar-me al món exterior; quan això passi, encara no sé si me’n sortiré. Ja he intentat diverses vegades sense èxit de dissoldre’m en l’energia; no era el moment, però no hi ha res que em miri amb més anhel. “T’has d’esperar a ser cridada...” Però viure com viu el personatge d’aquesta pel·lícula, haver d’enfrontar-se als obstacles als que ell s’enfronta... no tinc el valor que cal. No estic preparada per enfrontar-me al món hostil i sobreviure; no estic preparada per la duresa de la realitat. Fins ara he prosperat entre les quatre parets de l’hivernacle, sóc animal domèstic, el món exterior m’espanta. Jo també tinc la biblioteca; només que, a diferencia del protagonista d’aquesta història, jo no me la sé de memòria. Potser és això el que m’ha de salvar.