dijous, 8 d’octubre de 2009

Les memòries del ximpanzé

A la meva classe de primària hi tenia una companya que, jo no ho vaig sintetitzar llavors, però fruïa fent mal als altres, dient-los veritats que els ferien. Es deia Roxana. A mi, per exemple, em va dir que la meva millor amiga havia dit que jo caminava com un ximpanzé. Es veritat que jo tenia el pit molt desenvolupat per la meva edat, que això em feia vergonya i que caminava arquejant una mica l’esquena per amagar-lo, moltes vegades m’ho havien fet notar. La meva millor amiga tenia una llengua viperina, encara que no m’ho hagués dit a la cara, que jo caminava com un ximpanzé, no dubtava que fos veritat que li ho hagués dit a la tal Roxana. Jo mai li vaig dir a aquesta amiga que jo sabia que havia dit això de mi, però la nostra amistat a partir de llavors se’n va ressentir, i molt.

El meu llibreter també va tenir problemes amb la tal Roxana. Tenia unes orelles una mica de soplet, i no s’acceptava gaire a si mateixa, cosa a la que ajudava molt gent com la tal Roxana, amb les seves burles constants. Encara de gran i amb el defecte corregit al meu llibreter té por de trobar-se-la pel carrer pel que li pugui dir. Li vaig dir que si se la troba ara es d’esperar que la tal Roxana es porti com una adulta, però ho vaig dir més per consolar-la que perquè jo pensi que la tal Roxana hagi pogut madurar. Jo no tinc cap imatge d’ella de gran.

La darrera noticia que vaig tenir de la tal Roxana és que no pot sortir de casa seu perquè es pensa que la gent la critica... no va venir al sopar d'antics alumnes de 8è per això... (Deixeu-me fer un apart: Roxana, si llegeixes això, espero que t’hi podreixis, a casa teu...) Dit això, no puc deixar d’arribar a la conclusió que una persona que té necessitat de ferir als altres burlant-se dels defectes que els provoquen inseguretat (sabia on havia de fer mal, la malparida) no només denota una habilitat molt afinada per conèixer els altres, també denota un problema mental greu, i segurament aquesta persona no ha estat estimada tot lo que ho havia d’haver estat. (Tot i que en el moment en que la tal Roxana em va dir que jo semblava un ximpanzé en la darrera cosa que vaig pensar és en que ella hagués pogut haver estat tractada amb males paraules.) Qui agredeix, encara que sigui verbalment, segurament es perquè ha estat agredit, i encara que tots som capaços d’adonar-nos-en i de fer l’esforç de dir “a mi m’han tractat malament, però jo no hi tractaré als altres”, suposo que de vegades ja s’han generat dins nostre uns automatismes que no podem evitar. No sé si la tal Roxana era conscient que anava pel món fent tant de mal. En tot cas, el mal que ens va fer a nosaltres ara se l’està fent a ella mateixa, el seu cap continua martellejant, ara amb ella mateixa com a víctima. I no és una persona prou intel·ligent com per treure profit d’una reclusió. Deu estar patint. I no és que me n’alegri, però penso que no seria gaire just si no fos així.

També penso que això, de fer mal verbalment a algú, jo també ho he fet sense adonar-me’n. Jo tenia una amiga per correspondència, ja ho sabeu, la Lara, i ens escrivíem cada dia. Però, a partir d’un cert moment, les cartes van començar a no tenir ni suc ni bruc i a espaiar-se. Deixant anar la meva mala llet, vaig escriure unes respostes potser no gaire afalagadores. Jo no entenia que havia canviat en la nostra relació, i em semblava que no era just que ja no m’escrigués tant com abans. Sé que no va ser just que enviés aquelles cartes, que li vaig fer mal, i em sap greu. El problema va ser el tipus de relació que teníem, que jo em pensava que era una cosa i en realitat era una altra, i si m’escrivia tant sovint no era per la simple amistat que jo em pensava. Ho havia d’haver entès molt abans. I el cas és que, encara que jo estava segura que jo no volia una relació més enllà de l’amistat, em va fer dubtar, perquè els síndrome d’abstinència que pots tenir per algú que t’escriu cada dia i que deixa de fer-ho pot assemblar-se molt a estar enamorat. Em fa una mica de por analitzar-me a mi mateixa per saber si jo estava enamorada o no ho estava, o si ho estava i no ho volia veure, però malgrat això, com el que sí que tenia clar es que no volia cap relació romàntica, les cartes van deixar d’arribar i d’aquí la meva resposta potser un pèl exagerada, de la que em penedeixo molt i molt. El meu cap, com el de la tal Roxana, també m’ho ha fet pagar a la seva manera. I encara que no crec que la situació sigui la mateixa, reconec que segons com tinc certa tendència a repartir gleves verbals i asprós. Tot i que s’ha de reconèixer que jo sóc molt més refinada que la tal Roxana, com va dir algú: “veritats de guà blanc”. Sí, però és una cosa de la que no m’agrada pas gaire ser-ne conscient.